DAME PLACER, EN CATALÁN: SEGONA PELL

Diari ARA

LITERATURA

Flavia Company reviu l'amor apassionat entre dues dones

L'escriptora publica Segona pell, traducció de Dame placer

JORDI NOPCA

 

Flavia Company va néixer a Buenos Aires l'any 1963. Va debutar amb 25 anys amb Querida Nélida. Foto de PERE TORDERA

 

"Duc a sobre una història de carn enganxada a la memòria. Com duria les mans empastifades de greix si hagués estat furgant l'interior d'un cotxe. He intentat desempallegar-me'n: amb el fred, amb la gana, amb els diners, amb altres dones, amb el cinema, amb la literatura, amb la misèria, amb la foscor... Ha estat inútil. Parlar-ne és l'únic que em queda". Les novel·les de Flavia Company sempre arrenquen amb una força sobrenatural. L'embranzida inicial obliga a continuar avançant. Gairebé sense adonar-se'n, el lector arriba a l'última pàgina i es queda amb ganes de més. Segona pell , publicada per primera vegada en castellà amb el nom de Dame placer (Emecé, 1999), no és cap excepció en la seva trajectòria: el monòleg fragmentat de la protagonista repassa la passió desenfrenada per una altra dona.
"La passió és un viatge sense retorn?, es demana el personatge principal. M'adono que fa 15 anys sabia coses que no creia que sabia, com a mínim des del punt de vista de l'experiència -diu-. Hi ha aspectes en què m'adono que estic força d'acord amb la Flavia que va escriure el llibre. En la fe, per exemple, entesa com la capacitat de creure en un projecte determinat. O també pel que fa a les addiccions: continuo creient que no tenen retorn. «A les coses i als llocs no s'hi pot tornar ni tornant-hi», repeteix el personatge. De vegades em pregunto, com és que t'hi assembles tant? Fa 15 anys tenia intuïcions i les deixava per escrit. Ara m'hi reconec i em sembla interessant".
Company ha vist com la seva història d'amor era traduïda al francès, al portuguès i a l'holandès. "L'última edició en castellà va sortir a l'Argentina, un lloc on l'homosexualitat està més amagada que aquí. Hi havia noies de 18 anys que m'escrivien per explicar-me que gràcies al llibre s'havien atrevit a dir a una noia que els agradava. És una novel·la que pots llegir als 17 anys per atrevir-t'hi o als 90 per recordar-te'n".
Faltar-se al respecte
En relació al fet de traduir-se, Company no ha tingut cap problema en "faltar-se al respecte" en els moments que calgués: "Traduir és tan complicat com escriure i si a sobre t'has d'enfrontar amb un text propi, se't fa difícil, en alguns moments..." Els "canvis" i "transformacions" comencen pel títol, que ha passat de Dame placer a Segona pell , però s'han centrat sobretot a aconseguir una musicalitat semblant a la castellana: "El gran repte era aconseguir que significat i significant es barregessin".
Company fa memòria sobre la gènesi del llibre. " Dame placer era l'última part d'una trilogia que jo havia anomenat la de les novel·les d'interior, i que va començar amb Círculos en acíbar (1992) i va continuar amb Llum de gel (1996). En tots s'hi expliquen passions i amors impossibles i tortuosos". A partir de Melalcor , la narrativa de Company va fer un tomb cap a les novel·les "d'exterior". La trajectòria de l'escriptora, que inclou llibres en català i en castellà, va arrencar amb Quérida Nélida . En 25 anys, Company ha publicat deu novel·les més, però també reculls de contes, poesia i diverses novel·les infantils. En la major part de la seva producció, Company llueix una saludable intensitat, aconseguida en part gràcies a les distàncies curtes: "La primera novel·la que vaig publicar tenia 65 pàgines. Sempre he estat una autora molt sintètica -recorda-. Amb el pas dels anys i dels llibres he aconseguit concentrar més en menys. Ara hi ha més intensitat, i alhora intento ser més profunda".

http://www.arabalears.cat/premium/cultura/Flavia-Company-lamor-apassionat-dones_0_939506144.html

ESCRIBIR FRENTE A LA ACRÓPOLIS

Quién me iba a decir a mí que en el mes de junio de 2013 tendría la oportunidad de escribir el final de mi novela infantil de aventuras (que transcurre en El Cairo) "Los ambigú y el caso de la momia", sentada en una butaca situada frente a un balcón que da precisamente, y como se ve en las imágenes, a la Acrópolis. Ayer, doce horas de escritura sin parar. Solo un recreo con pistachos (aquí sus propiedades nutritivas, :-).

A un lado el Partenón y al otro el cambio de guardia. Impresionantes los movimientos equino-danzarines de los soldados quienes, al parecer, forman parte de una élite a la cual es dificilísimo pertenecer. 

En Grecia han traducido algunos de mis versos. 

"Volver antes que ir" ha conocido versión griega gracias a la traductora Ati Solerti. El link al libro electrónico, aquí:

http://www.vakxikon.gr/content/view/1542/4678/lang,el/

Páginas 139, 140 y 141.

Días convulsos en Grecia. Manifestaciones en Atenas a causa del cierre de radio y televisión.

Comentan los griegos que a la democracia parece habérsele olvidado su cuna.

GANA UN "SEGONA PELL"

 

PARTICIPA AQUÍ:

https://www.facebook.com/ProaEdicions/app_79458893817?ref=ts

CONCURS "NO EM RATLLIS"

Els premiats del concurs de micorelats No em ratllis

http://www.llegircruilla.cat/2013/06/els-premiats-del-concurs-de-micorelats-no-em-ratllis/

Prop de 500 microrelats van inundar la nostra safata d’entrada fa unes setmanes amb motiu del concurs “No em ratllis” per a aules d’ESO i Batxillerat. Se’ns ha girat molta feina per tal d’escollir els microrelats premiats, però creieu-nos que ha valgut la pena per comprovar que hi ha molt de talent entre els joves estudiants. Flavia Company, autora de No em ratllis, ens ha fet arribar les seves impressions (estem absolutament d’acord amb la seva valoració!):

“Ha estat una bona sorpresa i una gran alegria comprovar que el nivell d’escriptura literària dels nostres joves és tan  bo. La participació en el concurs creat a partir del llibre de microrelats No em ratllis ha estat un èxit, i això demostra la bona salut de la imaginació dels nostres estudiants i també, naturalment, l’entusiasme i les ganes que hi posen els professors i professores quan els arriba una proposta en què d’alguna manera se senten implicats.
La lectura dels textos ha estat agradable, entretinguda, divertida. La selecció dels guanyadors, difícil. La veritat és que no ha estat gens fàcil escollir, entre els centenars i centenars de contes rebuts, aquells que se’n distingien per algun motiu.
He intentat donar prioritat, sobretot, a dos elements importantíssims a l’hora de plantejar un text de ficció: la imaginació, per una banda, per resoldre el repte de fer servir una frase feta en sentit literal; i per altra banda, la capacitat de crear, en efecte, una història, un argument sintètic amb presentació, nus i desenllaç.
Felicito de tot cor els participants i també els professors i professores que els han animat a presentar-se, i encoratjo  tots els escriptors i escriptores que ho han intentat que segueixin treballant en la redacció de contes que estimulin la seva imaginació i que millorin la seva capacitat d’expressar-se amb paraules.
Enhorabona a tothom i, en especial, als guanyadors i guanyadores!
Seguim endavant! I que NO ENS RATLLIN! : )”

Flavia Company

El concurs establia tres categories de participació: una d’alumnes de 1r i 2n d’ESO, una d’alumnes de 3r i 4t d’ESO, i una altra d’alumnes de 1r i 2n de Batxillerat. Els alumnes han escrit microrelats amb els únics requisits que aquests fossin en llengua catalana, duguessin per títol “No em ratllis”, tinguessin una extensió de 200 paraules com a màxim, i en els quals l’expressió “no em ratllis”, en sentit literal, fos utilitzada almenys una vegada.

Els 3 microrelats guanyadors:

1) En la categoria d’alumnes de 1r i 2n d’ESO, la guanyadora ha estat la Lluna Vinyes, alumna de l’IEA Oriol Martorell de Barcelona. El seu microrelat ens explica la història d’un pobre corindó, que havia aconseguit fer-se passar per diamant. Us podem avançar que és molt romàntic. El podeu llegir aquí.
2) En la categoria d’alumnes de 3r i 4t d’ESO, la guanyadora ha estat l’Afra Boix, alumna del col·legi Pompeu Fabra de Salt (Girona). En el seu microrelat ens explica la històra de l’Ada, una noia que es va convertir en una llimona! Sorprenent, oi? El podeu llegir aquí.
3) I en la categoria d’alumnes de 1r i 2n de Batxillerat, la guanyadora ha estat la Paula Grañé, alumna de l’Institut Salvador Espriu, també de Salt (Girona). El seu microrelat ens transporta al dolç instant d’un vespre d’agost. Llegiu-lo i imagineu! El podeu trobar aquí.

I les mencions especials?

Com us hem dit, no ha estat gens fàcil decidir els microrelats guanyadors, i és per això que volem destacar també un parell de mencions especials:
- El microrelat del Joel Santamaria, alumne de 2n d’ESO, també de l’IEA Oriol Martorell de Barcelona. El seu microrelat ens explica la història d’un tigre de bengala molt especial; un tigre que no té ni una sola ratlla! El podeu llegir aquí.
- I, per últim, el microrelat del Juan Barenys, alumne de 4t d’ESO del col·legi Santa Teresa Ganduxer,  de Barcelona. El seu microrelat ens explica la històra de la Clara en un dia gris i trist. El podeu llegir aquí.

I els premis!

Com en tot concurs, aquí també hi ha premi. Premis, millor dit! En breu farem entrega dels premis del concurs: un e-reader per als alumnes guanyadors i un lot de llibres per a les escoles a què pertanyen. A més, els alumnes guanyadors i els alumnes autors dels microrelats amb menció especial també rebran un exemplar de No em ratllis dedicat per l’autora, Flavia Company.
Enhorabona als premiats, als autors de les mencions especials i als seus professors!




No em ratllis és un recull de 91 microrelats en cada un dels quals s’utilitza una frase feta en sentit literal, cosa que provoca efectes sorprenents. El sentit figurat de la frase s’explicita a sota el títol de la narració: així es pot llegir abans de començar la lectura i es pot “captar” aquest efecte sorprenent de l’ús distorsionat que se’n fa dins la narració.

NOS VEMOS EN ATENAS

"¿Cuándi cuándi?"

 ¡Esta tarde!

Hoy mismo voy para allá

Nos vemos en Atenas

Sonrisa

SEGONA PELL / DAME PLACER

Mañana día 6 de junio llega a las librerías SEGONA PELL. 

Versión en catalán de la novela que en 1999 publiqué con el título DAME PLACER.

 Incluyo aquí el texto que apareció en Le monde des livres tras la publicación de la novela en francés:

LE MONDE DES LIVRES - Littératures 

Femme recherche femme désespérément.

Par MARTINE SILBER.

20 April 2001

Le Monde

(c) Le Monde, 2001. 

Flavia Company achève sa trilogie sur le désir et les passions impossibles d'un chant d'amour douloureux et déchiran.

Flavia Company est née en 1963 à Buenos Aires mais vit en Espagne depuis l'âge de dix ans. Elle a publié son premier roman, écrit à dix-sept ans, en 1987. Auteur d'essais, de recueils de poésies et de sept autres romans rédigés tantôt en catalan tantôt en castillan, elle vit dans une maison isolée au sud de la Catalogne, donne des cours de littérature, écrit une chronique et des critiques de livres dans les journaux. Donne-moi du plaisir est le dernier volet d'une trilogie (avec Circulos en acibar et Luz de hielo ) consacrée à des romans « intérieurs », autour du désir et des relations impossibles.

Que l'on ne s'y trompe pas: Donne-moi du plaisir n'a rien d'un livre érotique; le titre ne trouve son sens qu'une fois resitué dans le contexte du roman où une phrase revient comme un leitmotiv: « Donne-moi du plaisir et je te donnerai la vie. » Mais la narratrice de ce long monologue, qui s'adresse à un témoin impassible, sans doute son analyste - mais aussi le lecteur - a en quelque sorte perdu la vie en perdant celle qui lui a donné et à qui elle a donné du plaisir. Une passion fulgurante, inattendue qui a commencé le jour où elle a suivi une autre femme dans un grand magasin, et qui la laissera détruite. Elle n'a plus de vie, ni physique ni sociale: elle ne mange plus, ne prend plus soin d'elle, ne travaille plus, n'a plus le goût de rien sinon de ses souvenirs, revivant en boucle cet avant-goût de sa mort annoncée. Peut-être parce qu'elle est née « portègne », Flavia Company a donné à son roman quelque chose de la désespérance, de la nostalgie et de la violence du tango.

Passions mortes, amours perdues et toute la vie foutue. Avec les mêmes phrases qui reviennent comme des idées fixes, mais aussi en refrain et dont on imagine la musique tantôt lente et désespérée tantôt vertigineuse et brutale, et les paroles reprises d'une voix brûlée par les larmes, l'alcool et la fumée des cigarettes: « Dame placer y te daré la vida »; ou bien: « Les occasions ne se présentent pas deux fois, elles ont leur fierté et si vous les ratez, elles ne repassent pas »; ou encore: « Je respire un air qui a un goût de sable ». La construction, le style, le rythme, sont absolument magnifiques et on oublie qu'on lit en traduction, tellement le texte français se coule dans un récit qui raconte si peu en fait. On se laisse emporter par cette tornade de douleur, de folie. « En définitive, on voudrait tout d'un seul coup pour ne rien perdre, alors que pour ne rien perdre, il faut, précisément, avancer pas à pas. Mais c'était impossible de l'aimer lentement ! » Le discours s'enlace sur lui-même - un paragraphe commence souvent par la dernière parole du précédent, provoquant une association d'idées ou faisant surgir une référence, un souvenir... Mais il n'y pas d'histoire à suivre, pas de suspense. Pourtant, la force des mots et de l'écriture est telle qu'on ne peut laisser le livre, on y est pris, pour ce qu'il nous renvoie de nous-mêmes, pour l'envie que l'on peut avoir parfois de vivre une passion qui nous laissera pour morts, sans désir, sans espoir, sans oubli - mais encore en vie. 

Sur un thème assez voisin, Lucia Etxebarria, auteur d' Amour, Prozac et autres curiosités (Denoël, 1999; vient d'être réédité en 10/18), poursuit sa carrière de jeune romancière à succès. Il faut sans doute être soi-même « bobo » (au sens bourgeois bohème, car bobo veut dire stupide en espagnol) pour prendre un vrai plaisir à lire Beatriz et les corps célestes. Le style est souvent trop plat, narratif à l'excès. Mais, quitte à décrire, c'est une bonne description d'une éducation sentimentalo-sexuelle. La narratrice cherche vainement à sauver sa meilleure amie - qui est aussi son premier amour - et à se sauver elle-même, sur fond de parents indifférents et aveugles et de jeunesse bourgeoise, pas encore bohème mais déjà polytoxicomane et prête à toutes les bêtises. 

DONNE-MOI DU PLAISIR, de Flavia Company. Traduit de l'espagnol par Claude Bleton, Flammarion, 170 p.

MÁS MICRORRELATOS

 

Esta vez, de mis alumnos de Microrrelatos 1.

Que los disfrutéis. :-)

DESBLOQUEO

Me siento con papel y lápiz y no me sale nada, porque hace tiempo que no escribo. Bloqueo de escritores, le dicen. Sí, es una pared que se me pone en frente y no deja ver mas allá. ¿Qué hay detrás de ese muro? Le aplico un mazo y a escribir. Encuentro un universo lleno de posibilidades. Como un juego de puntos que hay que unir para que tomen forma. Al fondo de todo hay cuatro puntos, los uno y se forma una hoja de papel que también puede ser una ventana, vamos a abrirla a ver qué hay. Estoy en un mundo dentro de un submundo. Hay personas esperando a ser escritas para que comiencen su interpretación. Lo que normalmente me funciona es escribir sobre la marcha y quedarme con lo que me gusta. Por ejemplo, tengo a Carmen de 27 años con su bolso, no sabe que hacer, espera mis instrucciones. Comienza a caminar por una calle que parece un set de Hollywood por donde pasan varios personajes con caras anónimas en un mundo perfecto. Se detiene delante del escaparate de una tienda de novias y fantasea. Se le acerca Tomás, de 30 años, para pedirle la hora. «Te conozco» —piensa ella. El piensa: «Jo, qué guapa eres». Ni Carmen, ni Tomás se percatan de que ella tiene un caniche que la acompaña, a quien acabo de escribir. El perro se lanza a la pierna de Tomás, creando un momento incómodo para ambos que se resuelve con un par de risas. Ella insiste en invitarle a un café, él, sorprendido y confuso, acepta. En la misma acera, al doblar la esquina se materializa una terraza con mesas, muy al estilo francés de las películas. Convenientemente, hay una mesa vacía con dos sillas, se sientan y piden dos cafés con leche. Todo parece inofensivo hasta que coloco un dispositivo de grabación de vídeo y sonido dentro del bolso que Carmen cuelga cuidadosamente del respaldo de la silla. Tomás mira su propio reflejo en el cristal del bar asegurándose de que va bien puesto, se quita su foulard y lo cuelga de su silla. «Manos al asunto» dice ella. Carmen abre su mano y revela una pequeña caja de madera que coloca sobre la mesa. Él la mira y extiende el brazo para abrirla, pero son interrumpidos bruscamente por el camarero, a quien doy un poco de personalidad haciéndolo torpe y despistado. Coloca las dos tazas de café sobre la mesa y al verter la leche en sus respectivas tazas la derrama sobre la caja ensuciándola. Carmen y Tomás se miran con miedo y sorpresa, el camarero se disculpa y la coge para lavarla. Justo en ese momento llega el camarero real pues el primero es un impostor que sale corriendo a toda prisa con la caja en su poder. Carmen y Tomás reaccionan, agarran sus prendas y corren detrás de él. (Ahora el perro estorba, tengo que acordarme de borrarlo). El falso camarero, a quien llamo Toni, cruza la calle a toda velocidad, la pareja cruza detrás de él, esquivando coches que va plasmando mi mente en el papel. Toni entra en un edificio que crece 5 plantas ante los ojos del lector. Segundos después, la pareja entra al vestíbulo y no le ve. Rápidamente deciden separarse: él tomará las escaleras y ella el ascensor, que la señal indica que ha parado en la última planta. Minutos más tarde, la pareja se reencuentra delante de la puerta de la azotea. La abren y hay una multitud de caras conocidas y sonrientes que gritan: «¡Sorpresa!». Se acerca sonriente el impostor que se quita un falso bigote y una peluca, revelando su identidad de futuro padrino de bodas. Le guiña el ojo a su cómplice, Carmen, y abraza a Tomás. Toni se despega de él revelando a sus invitados que voy multiplicando a medida que su brazo va de un lado a otro. Encima de los partícipes de la fiesta se lee un gran letrero de colores que pone: «FELICIDADES». Al fondo de todo hay una gran pantalla de vídeo que ha estado exponiendo toda la movida. Los tres se acercan al entusiasmado grupo, alguien le da un micrófono a Carmen y su cómplice le devuelve la pequeña caja. Ella se apoya en una rodilla delante de Tomás y cuando está a punto de hablar, decido dejarles en privado pues las fiestas de boda o pre-boda me agobian. Cierro la puerta de la azotea, que convierto en una hoja papel, que ahora permanece escrita. En cada esquina hay un punto que yo mismo he unido con trazos. Dejo el lápiz sobre el papel y me echo hacia atrás balanceándome sobre las patas traseras de la silla. Estoy satisfecho.

Arturo Hernández

PRIMAVERA

                           

   Avui al tren ha pujat una abella. S’estava quieta a sobre de l’únic seient buit, lluint el seu cos ratllat. Ha atret les mirades dels que sèiem al voltant, i també la d’un home que s’estava dret. Els desconeguts ens buscàvem amb els ulls, i ens informàvem els uns als altres; ha començat a córrer la notícia.

   La noia grassa s’ha aixecat amb cara d’espantada i s’ha canviat de lloc. Somreia la dona dels llavis molt pintats, com amb ganes de parlar. L’home gran de la caçadora s’ha acostat a l’insecte i ha murmurat entre dents. El noi de la gorra ha deixat un moment de mirar el mòbil, i després ha tornat al seu joc. L’abella continuava allà quieta, tothom esperava que passés alguna cosa.

   A la mateixa parada que jo, l’abella també ha baixat. De seguida ens hem perdut entre la gent.    

Montse Alegrí

                                                  Agujero negro

Día tras día, a la vieja estación acuden decenas de personas grises, vencidas, la mayoría ancianas. Se acumulan poco a poco en el andén, pacientes, mientras un viento gélido hace oscilar el enorme reloj central. Van ligeros, sin maletas. En la espera, los pasajeros se miran unos a otros con resignación.

Cuando la estación queda desierta, vuelve el silencio.

Quienes conocen la situación afirman que hace más de medio siglo que no circulan trenes por esas vías.

 Lauren Capilla