Estuve en Hora América y Teresa Montoro me hizo una entrevista estupenda cuyo enlace os dejo aquí: http://www.rtve.es/alacarta/audios/hora-america/hora-america-flavia-company-presenta-muertos-16-04-14/2521190/
Y en Paranoia 68, ha aparecido este fantástico comentario:
"POR MIS MUERTOS" (FLAVIA COMPANY)
Diria que "Por mis muertos" és el llibre més personal de Flavia Company (Buenos Aires, 1963). Fins i tot més que "Segona pell", en
què ens explicava una història d'amor total entre dues dones. Passió i
excitació elevats a la màxima potencia. No dic que aquest últim sigui
autobiogràfic, mai se sap, però ella quasi desapareix com a autora per
transformar-se en protagonista. Està publicat per Páginas De Espuma i té 126 pàgines.
Com tot el que escriu la Flavia, és molt difícil no llegir "Por mis muertos" d'una tirada. Hi ha un esforç de concreció admirable. Segur que ja ho he dit un munt de cops, però als seus textos no els sobra ni els falta una paraula. El llibre està dividit en tres parts molt diferenciades: "Lo juro", "In memoriam" i "Herencia y elección". De la primera em quedo amb "El destornillador de Texas" i amb "Número cincuenta y cinco", que ens serveixen per veure fins a quin punt pot arribar l'estupidesa humana. Crec que és la part menys transcendent del llibre, que guanya en intensitat a mida que passen les pàgines. A "In memoriam" ens trobem amb perles com "Secreto" o "Que habrá sido de Moya", on recorda com van desaparèixer misteriosament els seus retoladors preferits o com alguns professors apreten als més dèbils i no s'atreveixen a enfrontar-se als més forts. L'essència de la covardia.
I arribem al súmmum, la tercera i última part, on la Flavia es depulla del tot, regalant-nos tres històries d'amor total, potser comparables a "Segona pell". Només diré que "La carta perdida de Andrea Mayo" i "Todos tenemos historias que terminar" tenen a veure amb el trencament sentimental amb una de les seves parelles i "Dos cuentos de amor" amb la seva tieta. Les tres són absolutament brutals. Un llibre que s'ha de llegir sí o sí.
"Mi muy querida niña, Inés, no sé cómo empezar. Y este es desde luego el peor de los comienzos. El que probablemente conseguirá que no sigas leyendo, en el caso remoto de que estas líneas de lleguen algún día, en el caso de que me decida a enviártelas, ahora o dentro de muchos años. Te escribo hoy, cuando aún no sabes leer. Cuando apenas te conozco, si puede llamarse conocer a haber tenido a alguien unos minutos en los brazos, a haber visto a alguien el día de su nacimiento y casi nunca más. Ese día, en el hospital, te quise de golpe y para el resto de mi vida".
Y en Paranoia 68, ha aparecido este fantástico comentario:
"POR MIS MUERTOS" (FLAVIA COMPANY)
Com tot el que escriu la Flavia, és molt difícil no llegir "Por mis muertos" d'una tirada. Hi ha un esforç de concreció admirable. Segur que ja ho he dit un munt de cops, però als seus textos no els sobra ni els falta una paraula. El llibre està dividit en tres parts molt diferenciades: "Lo juro", "In memoriam" i "Herencia y elección". De la primera em quedo amb "El destornillador de Texas" i amb "Número cincuenta y cinco", que ens serveixen per veure fins a quin punt pot arribar l'estupidesa humana. Crec que és la part menys transcendent del llibre, que guanya en intensitat a mida que passen les pàgines. A "In memoriam" ens trobem amb perles com "Secreto" o "Que habrá sido de Moya", on recorda com van desaparèixer misteriosament els seus retoladors preferits o com alguns professors apreten als més dèbils i no s'atreveixen a enfrontar-se als més forts. L'essència de la covardia.
I arribem al súmmum, la tercera i última part, on la Flavia es depulla del tot, regalant-nos tres històries d'amor total, potser comparables a "Segona pell". Només diré que "La carta perdida de Andrea Mayo" i "Todos tenemos historias que terminar" tenen a veure amb el trencament sentimental amb una de les seves parelles i "Dos cuentos de amor" amb la seva tieta. Les tres són absolutament brutals. Un llibre que s'ha de llegir sí o sí.
"Mi muy querida niña, Inés, no sé cómo empezar. Y este es desde luego el peor de los comienzos. El que probablemente conseguirá que no sigas leyendo, en el caso remoto de que estas líneas de lleguen algún día, en el caso de que me decida a enviártelas, ahora o dentro de muchos años. Te escribo hoy, cuando aún no sabes leer. Cuando apenas te conozco, si puede llamarse conocer a haber tenido a alguien unos minutos en los brazos, a haber visto a alguien el día de su nacimiento y casi nunca más. Ese día, en el hospital, te quise de golpe y para el resto de mi vida".
No hay comentarios:
Publicar un comentario