jueves, 24 de abril de 2014

POR MIS MUERTOS en HORA AMÉRICA y en PARANOIA 68




Estuve en Hora América y Teresa Montoro me hizo una entrevista estupenda cuyo enlace os dejo aquí: http://www.rtve.es/alacarta/audios/hora-america/hora-america-flavia-company-presenta-muertos-16-04-14/2521190/

Y en Paranoia 68, ha aparecido este fantástico comentario:
"POR MIS MUERTOS" (FLAVIA COMPANY)


Diria que "Por mis muertos" és el llibre més personal de Flavia Company (Buenos Aires, 1963). Fins i tot més que "Segona pell", en què ens explicava una història d'amor total entre dues dones. Passió i excitació elevats a la màxima potencia. No dic que aquest últim sigui autobiogràfic, mai se sap, però ella quasi desapareix com a autora per transformar-se en protagonista. Està publicat per Páginas De Espuma i té 126 pàgines.

Com tot el que escriu la Flavia, és molt difícil no llegir "Por mis muertos" d'una tirada. Hi ha un esforç de concreció admirable. Segur que ja ho he dit un munt de cops, però als seus textos no els sobra ni els falta una paraula. El llibre està dividit en tres parts molt diferenciades: "Lo juro", "In memoriam" i "Herencia y elección". De la primera em quedo amb "El destornillador de Texas" i amb "Número cincuenta y cinco", que ens serveixen per veure fins a quin punt pot arribar l'estupidesa humana. Crec que és la part menys transcendent del llibre, que guanya en intensitat a mida que passen les pàgines. A "In memoriam" ens trobem amb perles com "Secreto" o "Que habrá sido de Moya", on recorda com van desaparèixer misteriosament els seus retoladors preferits o com alguns professors apreten als més dèbils i no s'atreveixen a enfrontar-se als més forts. L'essència de la covardia.

I arribem al súmmum, la tercera i última part, on la Flavia es depulla del tot, regalant-nos tres històries d'amor total, potser comparables a "Segona pell". Només diré que "La carta perdida de Andrea Mayo" i "Todos tenemos historias que terminar" tenen a veure amb el trencament sentimental amb una de les seves parelles i "Dos cuentos de amor" amb la seva tieta. Les tres són absolutament brutals. Un llibre que s'ha de llegir sí o sí.

"Mi muy querida niña, Inés, no sé cómo empezar. Y este es desde luego el peor de los comienzos. El que probablemente conseguirá que no sigas leyendo, en el caso remoto de que estas líneas de lleguen algún día, en el caso de que me decida a enviártelas, ahora o dentro de muchos años. Te escribo hoy, cuando aún no sabes leer. Cuando apenas te conozco, si puede llamarse conocer a haber tenido a alguien unos minutos en los brazos, a haber visto a alguien el día de su nacimiento y casi nunca más. Ese día, en el hospital, te quise de golpe y para el resto de mi vida".

domingo, 20 de abril de 2014

POR MIS MUERTOS en CATORZE


 Eva Piquer ha publicado en su flamante CATORZE esta charla que mantuvimos hace unos días. Fue un placer conversar con ella acerca de la vida, la literatura y su extraña frontera. Aquí la copio. 
Primero, el link a Catorze, una publicación cultural que no os podéis perder. De verdad:

Converses

«He pogut escriure i viure sense deixar de ser qui sóc»

Flavia Company reflexiona sobre les mentides que ens diem i sobre la satisfacció d'arribar als 50 anys havent estat fidel a si mateixa

Flavia Company amb un exemplar del seu últim llibre, 'Por mis muertos'. Foto: Susana Alfonso

La maduresa pot ser bella, amb be alta. El mig segle d'existència ha enxampat Flavia Company (Buenos Aires, 1963) en plena esplendor vital i literària.

Em té intrigada que tan aviat puguis escriure en català com en castellà.

Però no puc decidir si escric un llibre en una llengua o en l'altra. Jo faig els llibres a partir d'una idea estructural que em persegueix durant un temps, i començo a escriure'ls quan en trobo una primera frase. Si la primera frase em surt en català, el llibre és en català, i si em surt en castellà, el llibre és en castellà. Els fonaments no tenen llengua, però quan em ve la primera frase, ja estic obligada a escriure el llibre en l'idioma en què m'ha sortit. Un cop acabat el llibre el puc traduir al castellà, però el pensament no el puc traduir. Si un llibre el penso en català, l'he d'escriure en català. Si no ho fes així, l'esguerraria.

És el llibre el que mana.

Més que el llibre, la llengua. De fet, la llengua és el tot. Una llengua implica un món, això en el meu cas es demostra de manera palpable i innegociable. Una llengua són referents, són construccions mentals. No és el mateix pensar en català que en castellà, es pensa el món de manera diferent. Una llengua és una cultura.

Penses indistintament en els dos idiomes?

Sí. Vaig néixer a l'Argentina i hi vaig viure fins als deu anys. Allà el pare em parlava en català i la mare, en argentí. Jo no parlava el català, però tots els meus avantpassats per part de mare i per part de pare són catalans. Quan vaig arribar a Barcelona, em sonava igual de diferent el català que l'espanyol. Per a mi totes dues són llengües apreses. L'espanyol és gairebé tan diferent de l'argentí com del català, són maneres de pensar diferents.

La Flavia Company existeix?

Ara i aquí. Només existim ara i aquí. Si t'explico qui era la Flavia Company fa deu anys o fa deu minuts, t'explicaré mentides, perquè hauré de narrar. Tot el que jo t'expliqui sobre el meu passat serà una construcció. I tot el que t'expliqui sobre el meu futur tornarà a ser una construcció. L'única Flavia que existeix és la que veus ara.

Som el que diem que som?

Som el que fem a cada instant. Si hem d'explicar qui som, mentim sempre. Reconstruïm el relat a mida de qui l'escolta. No expliques igual les coses a un jutge que a un amic.

Però nosaltres ens acabem creient algun dels relats que fem.
 

Si en el fons del fons de la teva ànima et fessin jurar que el que expliques és estrictament cert, no ho juraries.

Per tant, la veritat no existeix.

La veritat anecdòtica només existeix en l'instant que passa.

En canvi, a través de la ficció podem explicar grans veritats.

Sí, podem explicar veritats universals i intemporals, o les grans veritats de cada època. Passem per una època de moltes realitats virtuals. Fa anys, dues amigues meves se n'anaven a dormir i una li diu a l'altra: "Quina putada que s'hagi cremat la cuina." L'altra va fer un bot. Parlava de la cuina dels Sims!

Amb la crisi, moltes realitats virtuals s'han esfumat i tots plegats hem tornat a tocar de peus a terra, hem tornat a valorar més les coses de veritat.

Potser sí, però pensa en el Facebook. El Facebook i els xats estan plens de mentides. Tenim interioritzada la mentida amb una naturalitat impressionant, la mentida és una forma de relació que no ens escandalitza.

Ui, jo d'entrada m'ho crec tot. Em poden enredar molt.  

Ens acostaríem molt més a la veritat si a cada instant de la nostra vida fóssim responsables del que fem, consideréssim que els nostres actes tenen conseqüències i no pretenguéssim omplir amb paraules l'espai que hi ha entre el que pensem, el que fem i el que diem. Si en lloc d'utilitzar les paraules per justificar el passat o per fer promeses de futur les utilitzéssim per ser on som, el resultat s'acostaria molt a la veritat.

Potser llavors no ens caldrien les paraules.

A la vida quotidiana hi ha moltes paraules que ens podríem estalviar, sí.

Quan dius que t'agrada "exercir la violència contra la vida i contra l'escriptura", què vols dir? Com s'exerceix la violència contra la vida?

Prenent decisions dràstiques. Què t'he d'explicar, tu n'has pres més d'una. Decisions que són violentes perquè són dràstiques i interrompen la inèrcia. Les ruptures, els abandonaments, els distanciaments, els canvis rotunds.

A vegades et cal prendre una decisió dràstica per poder estar en pau amb tu mateix.

Exacte. Quan decideixes conscientment no respons a un impuls, apliques la intel·ligència. Et respectes prou per fer que el pensament, la paraula i l'obra coincideixin.

Quan no coincideixen, deus tenir problemes de coherència...

...i, doncs, de consciència. La distància entre el que es pensa i el que es fa és el que omplim de justificacions mitjançant les paraules.

I la violència contra l'escriptura, com s'exerceix?

Tancant els camins que ja coneixes i explorant-ne de nous. El coneixement et porta a decidir que no pots continuar pel camí trillat .

No has caigut mai en la temptació de repetir-te, de fer estil del propi estil?

He intentat no caure-hi, però la temptació sempre hi és.

Si tots som escriptors de nosaltres mateixos, quina és la diferència entre qualsevol persona i un escriptor diguem-ne professional?

Els qui ens dediquem a l'escriptura tenim una consciència d'escriptors, una voluntat d'estil i un coneixement dels recursos i les tècniques literàries. Fem servir aquests recursos per obtenir el text més efectiu possible. Donem importància a l'estructura, la sintaxi, el ritme, les comparacions, les frases que regalem als lectors perquè hi pensin.

Dius que se't cola la vida en la literatura i viceversa.  


No podem sortir de la realitat, estem condemnats a formar-ne part. Els escriptors només podem escriure a partir d'aquesta realitat i des de dins del planeta Terra. Trobem horrorós estar en una presó, però estem empresonats en aquest planeta. Les coses des de fora es veurien diferents.

Però a Por mis muertos jugues conscientment a barrejar vida i literatura.

Proposo al lector una reflexió sobre la invenció de nosaltres mateixos. Importa el que és cert o importa explicar-ho de manera que ho sembli? Confio en lectors molt intel·ligents, molt inquiets, molt curiosos, i els convido a plantejar-se tot això, i a preguntar-se si no valdria la pena fer menys ficció i viure més el present.

A part de confiar en lectors intel·ligents, deus haver comprovat que ho són.


Jo no tinc lectors idiotes, no he conegut mai un lector idiota dels meus llibres. Els meus lectors podrien escriure els meus llibres, si s'hi dediquessin. Compartim una manera d'entendre la vida i de buscar el sentit de les coses.

Encara reconeixes com a teus tots els llibres que has escrit?

Sí, totalment. D'alguns me'n sento més orgullosa, però tots els llibres que he publicat em semblen necessaris dins de l'edifici narratiu que estic construint.

Tens llibres no publicats?

I llibres llençats a la paperera. Alguns dels no publicats els he mantingut un temps al calaix, i si al cap d'un temps els trobo infumables els llenço. Com que escric a mà, llençar un original vol dir destruir-lo.

Escrius a mà sempre??

Gairebé sempre. Les traduccions no i la literatura infantil, tampoc. Sóc molt obsessiva, escric només en llibretes de mida quartilla de paper blanc i regalades per algú que m'estimi. Si algun dia no m'estima ningú, no escriuré.

Caram. Estic per començar-te a regalar llibretes.

Això va començar de manera casual. La primera novel·la, Querida Nélida, la vaig escriure als 17 anys en una llibreta que m'havia portat la meva mare de Londres. No reuneix les característiques adequades, però jo llavors no sabia quines serien les característiques adequades. Era una llibreta rosa, espantosa, amb un gelat a la coberta i amb els fulls quadriculats.

Les guardes totes, les llibretes?

I tant. I si un llibre em dura més d'una llibreta, em compro la mateixa llibreta o demano a qui me l'ha regalat que me'n regali una altra.

De petita ja volies ser escriptora?

Sempre havia escrit, però sembla que jo havia nascut per a la música. Vaig començar a tocar el piano als 5 anys. L'estiu després de COU vaig escriure aquella primera novel·la. Quan vaig acabar la carrera de filologia, als 21 anys, estava estudiant vuit o dotze hores de piano cada dia perquè havia de fer el meu primer concert a l'auditori del Liceu. Paral·lelament me'n vaig anar a demanar feina a la revista Quimera. Allà el Miguel Riera, que ja aleshores era editor de Montesinos, em va preguntar si jo escrivia. Li vaig dir que sí tot i que feia temps que no escrivia res perquè estava consagrada al piano. Em va dir que li portés alguna cosa de les que escrivia i li vaig portar Querida Nélida. Ell se la va endur a Buenos Aires, on se n'anava de viatge, i des de l'Argentina em va escriure una carta que encara guardo. Em deia que de feina a la revista no me'n podia donar, però que em volia publicar la novel·la. Mentrestant vaig tenir una tendinitis que em va impedir fer el concert de piano. Tornant de l'Argentina, el Miguel Riera em va preguntar si estava escrivint alguna altra cosa, vaig mentir i li vaig dir que sí. És de les poques mentides que he dit en la meva vida.

No sé si creure't: tot el que em dius ho poso en quarantena per si de cas.

Ben fet. El cas és que vaig dir que sí al Miguel Riera i en aquell mateix instant, mentre l'hi explicava, em vaig anar inventant en directe el títol, els personatges, la història i l'argument de la meva segona novel·la. Llavors, perquè no fos mentida, vaig arribar a casa i em vaig posar a escriure-la. I és la meva segona novel·la publicada: Fuga y contrapuntos. Hi narro el meu comiat de la música.

Vas decidir posar una foto de la teva boda a la coberta de Por mis muertos.

L'editor em va dir que havia trobat una foto per a la coberta i que era una foto del meu casament. Vaig pensar "i per què no?", però li vaig dir que la volia triar jo. N'hi vaig enviar una i era la mateixa que havia triat ell. Tot i que hi surto a la coberta, amb aquest llibre he volgut desaparèixer com a escriptora, la intenció era trobar un to que semblés que els relats s'expliquen a si mateixos. Sense floritures, sense voler demostrar mira que bé que escric. La paraula necessària i prou.

"¿Qué hay que contestar cuando te preguntan qué eres?", diu una escriptora en un dels relats de Por mis muertos. Tu què respons quan t'ho pregunten?

L'única resposta possible és: jo sóc. Ja no em sento còmoda amb cap etiqueta. Fins i tot ara a Austràlia acaben d'acceptar que existeix un tercer sexe. Sóc. Tu i jo som, estem aquí, hi ha una energia bona entre nosaltres. Et dius Eva però et podries dir d'una altra manera, el nom és una convenció. No voldria posar-me esotèrica, però només som energia.

Com més gran et fas, més et reconcilies amb la persona que ets, siguis el que siguis i siguis com siguis?

Sí, perquè et desprens del llast que no ets.

Per tant, com més grans ens fem més veritat acabem sent.

Algunes persones, sí. Les que intentem fer coincidir el que diem amb el que fem, les que necessitem la justícia poètica. Però hi ha persones que no existeixen en el present, que només existeixen en el passat i en el futur.

Et vas casar amb una altra dona als 49 anys. Els 50 et van sorprendre en un moment feliç.

La meva mare va morir d'una hemorràgia cerebral quan tenia 49 anys, l'edat en què jo em vaig casar. Tinc amigues que estan traumatitzades per haver fet 50 anys, jo personalment estic encantada. Als 50 ja ets qui ets. Estic feliç, tranquil·la, serena, plena d'energia, he recorregut el món sencer en els últims dos anys. Però sóc molt similar a la Flavia de quan tenia quinze anys. Continuo somiant, no m'he rendit.

Potser continues trobant perquè no has perdut la capacitat de buscar.

Si em preguntessin si m'assemblo al que havia previst ser de jove, d'entrada respondria que no havia previst res. Però sóc i estic molt millor del que hauria pogut arribar a preveure. He pogut escriure i viure sense deixar de ser qui sóc. Ara mateix ser qui sóc sembla més fàcil, fins i tot m'he pogut casar. Però l'homosexualitat quan jo tenia tretze o catorze anys era complicada, a Barcelona i a Espanya i a Europa. Hi ha persones que han decidit no viure la seva vida, o que han sentit una por excepcional a viure la vida. Haver estat fidel al somni d'escriure i de ser qui sóc en tots els sentits és una meravella.

És això el que et fa estar en pau.

I tant. Sentir que no t'has estafat i que no has estafat a ningú. Ara, t'he de dir que els altres només t'estafen si tu els estafes. Només ets víctima d'una mentida si tu menteixes. M'ha costat molt arribar a aquesta conclusió, però és certa.

Si arribes als 50 satisfeta de no haver-te traït i d'haver estat fidel a tu mateixa, vol dir que la teva vida no ha estat cap mentida, que hi ha hagut molta veritat.

Ha estat veritat instant rere instant. Però el que jo te n'expliqui està edulcorat per la meva memòria o per la meva necessitat de reconciliar-me amb mi mateixa. Sí que tinc la certesa que cada instant viscut de la meva vida ha estat cert, perquè jo he estat qui era. Evidentment que he fet renúncies i he caigut en temptacions i m'he maltractat, però la major part del temps he estat qui sóc.

Quina relació tens ara amb l'Argentina? Recordo que fa poc vivies entre allà i aquí.

Ho vaig fer durant un temps, perquè estava escrivint el poema narratiu Volver antes que ir. L'Argentina és el lloc on vaig néixer, m'ha aportat alguns elements de la meva identitat. Fa uns anys me n'hi vaig anar perquè havia de saber d'on sortia. Jo he hagut de fer tot un procés de recol·locació de les meves arrels. Els meus pares em van portar cap aquí com una maleta, jo no volia marxar d'allà. Era el 1973. Ells tenien una situació econòmica bona, però la situació del país era molt complicada. Ens havien intentat segrestar un parell de vegades, havien entrat a robar a casa... Van decidir que estarien més tranquils aquí. Jo sempre havia pensat que era molt rara perquè m'havien tret del meu lloc. Però vaig necessitar tornar-hi per entendre que tampoc m'hauria adaptat allà. Hi ha éssers que som inadaptats per definició. Tinc certa reticència a la trilogia Patria, Dios y familia.

Tens la recança de no haver tingut fills?

No n'he volgut tenir mai, i m'alegro molt de no haver-ne tingut. No tinc cap instint maternal, no entenc per què la gent té fills. L'únic moment de la meva vida en què m'ho vaig plantejar seriosament va ser quan va morir la meva mare. Jo tenia 25 anys i em va atacar la por, la buidor. Però el dubte em va durar dos minuts.

jueves, 17 de abril de 2014

POR MIS MUERTOS en EL LEVANTE

Me resultó muy agradable e interesante la charla con Alfons García. Aquí os la dejo. :-)
Si no podéis leerla bien desde este blog, aquí un enlace desde el que se puede ampliar: http://paginasdeespuma.com/descargas/Flavia-Company-en-El-Levante.jpg

martes, 15 de abril de 2014

POR MIS MUERTOS en POMPAS DE PAPEL y en TELE 7

EN TELE 7 ME HICIERON ESTA ENTREVISTA A PROPÓSITO DE POR MIS MUERTOS:

https://www.youtube.com/watch?v=s_lSfrtA1h4



*****************

Y estuve en Pompas de Papel, charlando con Enrique Marín y Félix Linares sonriendo desde controles. Como siempre, un plaecr visitarlos y compartir con ellos la pasión por las historias y la escritura.

http://www.eitb.com/es/audios/detalle/2168200/flavia-company-jugando-autobiografia/

Radio Euskadi
Pompas de papel
Flavia Company, jugando con la autobiografía

La escritora hispano-argentina Flavia Company (Buenos Aires, 1963) acaba de publicar en la editorial Páginas de Espuma el libro de relatos Por mis muertos. Se trata de una especie de autobiografía de la autora con ficción de fondo. Es decir, que casi todo lo que se cuenta es verdad, pero que la forma de contarlo se aproxima a lo literario, a lo subjetivo. Un libro magnífico que funciona como un volumen de relatos de ficción, un volumen que habla de la vida, sus amarguras, derrotas, triunfos, nostalgias, incertidumbres, amores, desamores y esperanzas

POR MIS MUERTOS en MALETA DE LIBROS


http://librosenlamaleta.blogspot.com.es/2014/04/flavia-company-creo-que-todos.html?showComment=1397551159317#c9122834651613862697

lunes, 14 de abril de 2014


FLAVIA COMPANY: «Creo que todos necesitamos la justicia poética, nadie se queda contento si las cosas no son justas.»

Entrevisté meses atrás a Flavia Company, también para este blog*;  para quienes no la conozcan sirva decir que nació en Buenos Aires aunque vive desde hace años en España. Licenciada en Filología Hispánica, traductora, periodista, crítica literaria y profesora de escritura en el Ateneu Barcelonès y en la universidad Pompeu Fabra, su obra -recogida en varias antologías- ha sido traducida en Francia, Holanda, Brasil, Polonia, Alemania, Portugal, Italia y Estados Unidos. 
Tras disfrutar con sus relatos recogidos en Por mis muertos (Páginas de espuma, 2014), la entrevisto de paso en su campaña de promoción en Valencia.


Me han fascinado estos relatos, cada uno por una razón; destaco Piel de oveja, y esa caja mágica de doña Elsa.

Es la caja de la verdad, es la caja a la que todos nos enfrentamos en la vida, quienes hacen trampas al final son descubiertos, es inevitable. Es una de las propuestas que a mí más me gusta de Por mis muertos; que es que, en cada uno de los cuentos, es como si se restableciera el pequen orden universal porque hay justicia poética, en todos hay justicia poética, en este especialmente. En todos, en “¿Qué habrá sido de Moya?”, por ejemplo, tiene justicia poética. Yo necesito la justicia poética, creo que todos necesitamos la justicia poética, nadie se queda contento si las cosas no son justas. Esa caja mágica existe de un modo u otro, es intangible pero existe, en esa caja mágica están nuestros nombres.


Decía Kafka que ‘el escritor que no escribe es un absurdo que tienta a la locura’, lo digo por esta cita: ‘Los escritores vivos escriben. Es su deber.’; en este caso en ‘El cartero’, que me lleva, a su vez, a una pregunta incluida en la contraportada, esa que cuestiona si somos lo que somos o lo que contamos.

Los escritores vivos escriben y es un deber porque yo sí creo que escribir, en mi caso, es un deber moral, en el sentido de que a mí me ha sido dado este don y yo, como tal, lo recibo y lo agradezco; y mi agradecimiento consiste en desplegar el don de la mejor menara posible, de la manera más honesta, y que este don se convierta en mi estilo de vida porque es lo que yo puedo dar, el don me ha sido dado para que yo de. Lo que estoy dando es lo que yo puedo dar con este don, es como agradecer lo que te es dado, desplegándolo. Se supone que yo doy hasta que desaparezco y, en ese momento, dejo el don en algún lugar donde lo recoge el siguiente; por eso es tan importante la idea de Por mis muertos, porque todos nos conectamos con todos no solo con los vivos sino también con los muertos, y en definitiva estamos cada uno de nosotros abriendo el camino que dejo el anterior. No se trata de seguir por el mismo camino sino de hacer el propio, y esto entronca con lo de contar y contarnos. Cuanto más nos parecemos a nosotros mismos, cuanto más somos, menos necesidad tenemos de contarnos.


‘La vida parece ser una red de finos hilos de plata que nos une a todos con todos’, descubro en Alrededor de un epitafio.

Desde luego es uno de los principios básicos de este libro, con el que has dado con mucho acierto; es sin duda alguna la línea que da comienzo al libro mediante el primer cuento, en el que queda claro que todos nuestros actos tienen consecuencias y que efectivamente cada uno de nuestros actos tiene consecuencias muy lejos de nosotros y que todos nos une a todos con todos y con todo. Ese es el inicio del libro. Es verdad que es uno de los grandes ejes vertebrales de Por mis muertos, y es intencionado. Forma parte del ideario de este libro de relatos.


Otra cita que destaco en ‘Todos tenemos historias que terminar’ es: ‘Suerte que, de lejos, todas las tragedias son comedias’.

Sí, solamente porque la distancia es el olvido y es el humor, la inteligencia sobreviene con la relatividad de las cosas. La distancia es la relativización de las cosas, y la relativización de las cosas siempre implica un tono de humor en el sentido de que disminuye la gravedad de los asuntos, no para convertirlos en ligeros sino para darles si lugar; es decir, para dejar de ser prioritarios. La relativización de las cosas, en la distancia, las tragedias resultan menos trágicas de forma que las comedias solo dependen del punto de vista. Todo se puede leer de un modo o de otro dependiendo de la capacidad que tengas de reaccionar con premura ante cualquier situación.


En el mismo relato, leo: ‘Tras una ruptura sentimental es obligado tomar decisiones precipitadas y erróneas’. ¿Esto es así?

Sí, es obligado y es inevitable. Todas las personas sometidas a una gran presión emocional suelen, durante el proceso hasta que consiguen superar esa etapa de presión emocional, tomar decisiones influidas por la presión emocional y es habitual que las decisiones estén lejos de lo que serian si estuviéramos en el mejor de nuestros momentos, porque nos falta relatividad, relativizar aquello que nos está ocurriendo. Solo la distancia emocional nos permite analizar los sucesos con una cierta dosis de objetividad para tomar decisiones a partir de ellas.


El libro incluye en cinco de los relatos códigos QR, me preguntaba cómo surgió la idea de esta inclusión y, de paso, qué opina de los libros en formato electrónico.

La inclusión de los códigos QR era la forma más simple de incluir los enlaces que, ya desde un principio, me propuse incluir en el libro, puesto que hay un guiño al lector en estos cogidos que QR, proponen la existencia de un puente entre la lectura y la ilusión, ilusión, ojo con la palabra, ilusión de la realidad. El hecho de la inclusión hace que salgas del libro, irte a la realidad, pero es una realidad aparente, porque internet no es la realidad es una realidad virtual. Por eso me interesaba, porque estamos tan dispuestos a creer en la realidad virtual y sin embargo, a fin de cuentas, es casi lo mismo que el libro, todo es aparente, no hay nada tangible y por lo tanto este juego me interesaba mucho. Porque hago que el lector salga del libro, vaya a lo supuestamente real y mire de nuevo el libro, porque no puede seguir viendo el libro igual después de ver el código. No es imprescindible mirar los códigos, no es imprescindible jugar con ellos, es una posibilidad. Me pareció interesante incluir este juego, me pareció importante analizar la ficción real, la ficción real que es internet que es parte de mi proyecto.
Los libros electrónicos son un bien, a mi me interesan particularmente con los libros de estudio, me sirven como documentación, a veces cuando viajo, cuando tengo que hacer reseñas literarias me conviene no llevarme siete volúmenes; me parece muy útil, yo prefiero los libros de papel por una cuestión romántica, puede que en unos años ese romanticismo haya desaparecido por completo. Particularmente creo que hay que saber elegir en cada momento, yo escribo en libreta con pluma y utilizo códigos QR, me parece interesante poder utilizarlo, saber relacionarlo todo.
Muchas gracias , Flavia, y mucha suerte.


La anterior entrevista a Flavia Company podéis consultarla directamente aquí.

Por Ginés J. Vera.

lunes, 14 de abril de 2014

FIRMAS PARA EL DÍA DE SANTJORDI. ¿NOS VEMOS?


 
EL DÍA DE SANT JORDI ESTARÉ FIRMANDO EN VARIAS LIBRERÍAS Y ME ENCANTARÍA QUE OS PASARAIS A VERME. ¡VAAAAAAA!
OS ESPERO EN LAS SIGUIENTES LIBRERÍAS Y A LAS SIGUIENTES HORAS (Como veréis conservo, de la experiencia acumulada durante años, el difícil don de la ubicuidad, ja):


DE 11h A 12h EN Abacus: Plaza Catalunya
DE 12h A 13h EN Librería Laie: La Pedrera, Pº de Gracia/Provença
DE 17h A 18h EN Librería La Central: Rambla Catalunya/Mallorca
DE 18h A 19h EN Librería Al.lots: Rambla Catalunya/Consell de Cent
DE 19h A 20h EN FNAC TRIANGLE: Plaza Catalunya/Bergara

jueves, 10 de abril de 2014

lunes, 7 de abril de 2014

POR MIS MUERTOS en OLELIBROS.COM


Ya me lo pareció mientras charlábamos, pero ahora, al verla y escuchrla, he confirmado que mi comodidad, el interés que me despertó lo que me comentaban, el modo en que conectamos, tiene su explicación. 
Aquí está la entrevista que me hicieron en olelibros.com
Gracias por ese buen rato, por esas preguntas, por el interés.

Y por llamar luminoso a mi libro. Qué bonito adjetivo para la escritura. :-)

http://olelibros.es/entrevista-flavia-company-nos-situa-entre-la-ficcion-y-la-realidad-en-por-mis-muertos/

Lo que dicen en su página:

Flavia Company acaba de publicar Por mis muertos (Páginas de espuma), una serie de relatos entrelazados y encajados en un perfecto esquema que supone para el lector un buen test de realidad: ¿Qué es real y qué no de lo que nos cuentan y nos contamos? ¿De lo que contamos de nosotros mismos y de nuestra vida? A medida que se van leyendo estos relatos surgen cuestiones que señalan la dificultad para conocer la realidad, incluso la propia.
 
Con una prosa cuidada y un mimo patente en todas las historias, Flavia Company nos invita a apropiarnos de sus cuentos para que los transmitamos nosotros mismos, incluso a nuestra manera. Un homenaje a la tradición oral que nos lleva por diferentes formas de vida y pensamiento, en unos personajes y unas vivencias que transitan por muchos y diferentes paisajes terrenos y acuáticos. Por mis muertos consigue mantener un equilibrio delicado entre la vida y la muerte con un tono que nos hace mantener la esperanza en todo momento. Un prodigio que augura concentrados y luminosos momentos. 

sábado, 5 de abril de 2014

POR MIS MUERTOS en el HERALDO DE ARAGÓN



Edifico de Bangkok. Estos hilos a la vista muy bien podrían representar las dificultades que tiene la justicia poética para llegar a su lugar a través del laberinto de injusticias que se le oponen. :-)


https://www.facebook.com/photo.php?fbid=499773726812085&set=a.112720785517383.15052.100003383861519&type=1&theater

Patricia Esteban Erles escribió este artículo a propósito de mi relato QUÉ HABRÁ SIDO DE MOYA, incluido en el libro POR MIS MUERTOS.

Y yo pregunto: 
¿Creéis en la justicia poética? Y si es así, ¿qué entendéis por justicia poética? ¿Puede buscarse u ocurre de forma espontánea? ¿Llega a veces o llega siempre? ¿ Tarde o a tiempo?

jueves, 3 de abril de 2014

POR MIS MUERTOS EN ARGENTINA




ES CURIOSO EL PARECIDO DE ESTA FOTO DE MI BODA CON LA CUBIERTA DE “POR MIS MUERTOS"
:-)
La foto la hizo la fotógrafa Laura Zorrilla

Muchos amigos me preguntaron en qué librerías argentinas -o chilenas, uruguayas, etc.- podía encontrarse mi libro POR MIS MUERTOS.
De momento, y por suerte, contamos con las librerías virtuales. En ellas se pueden adquirir ejemplares sin problema.

Dejo aquÍ el link para quien lo quiera: 

Y abrazos. Por mis muertos que me encanta la ida de que el libro cruce el charco. :-)

Aquñi dejo mis artículos más recientes aparecidos en La Vanguardia. Espero que los disfruten. :-)