El curso de microrrelatos 1 en la Escuela de Escritura del Ateneo de Barcelona ha ido muy bien. Nos lo hemos pasado estupendamente y hemos disfrutado de unos textos redondos. Para muestra, un botón. Los micros de algunos alumnos que han tenido la generosidad de ceder alguno de sus textos para compartirlos desde este blog:
Espero que los disfrutéis.
Mi otra memoria
Llevo dos horas conduciendo y he visto el cartel de salida. Paso de largo pero empiezo a retroceder mentalmente hacia capítulos de mi infancia. Conocí a Sara en las vacaciones de verano. Teníamos no más de ocho años y mi hermana cinco. Intercambiamos direcciones y nos carteamos hasta el verano siguiente. Y así durante dos o tres años, hasta que dejamos de ir al mismo lugar y olvidamos escribirnos. Acabo de pasar a pocos quilómetros de la playa donde solíamos jugar y me alegro. Pienso en Sara, me pongo en su lugar y siento una punzada de nostalgia. No creo que nos haya echado de menos todo este tiempo ni que lamente que nuestra relación se terminara de forma inevitable como la niñez. Sin embargo, ella no tiene a mi hermana para recuperar momentos que creía olvidados. Me miro en el retrovisor y veo las arrugas. Conduzco sabiendo que cuando llegue a casa podré reconstruir entre risas una y otra vez las historias que nos enseñaron a crecer.
Carolina Tomás Alfonso
EL HELADERO
Durante la infancia nuestras vacaciones transcurrían en el pueblo con los abuelos, que habitaban un piso alto de la plaza Mayor. En una esquina de ésta y a la sombra de un plátano centenario, los meses de verano se instalaba todas las tardes un vendedor de helados. Éste llevaba cubierta la parte superior de la cabeza con un gorrito blanco y guardaba su preciada mercancía en un carro impulsado por media bicicleta y protegido con un toldo multicolor. A través de las cristaleras del salón podíamos ver las largas colas de niños y niñas, solos en su mayoría, que allí se formaban. A menudo el viejo obsequiaba con golosinas a sus pequeños clientes, al tiempo que les hacía carantoñas. Pese a nuestra insistencia, la abuela nunca nos permitió bajar a comprar los reputados polos con sabor a menta, fresa, naranja o limón que emergían de la panza del carro como por arte de magia. Nunca tampoco nos explicó el motivo. A mi hermana y a mí aquel hombre nos parecía una persona simpática. No comprendíamos la razón por la cual, cada vez que pasábamos ante el carrito, la abuela asía con fuerza nuestras manos mientras lo miraba fijamente con un rictus de reprobación, hasta que él terminaba agachando siempre la cabeza.
Joaquím Valls Arnau
CRIM SENSE CÀSTIG
La deliberació era tensa. Alguns metges parlaven de llibertat i dels grans avanços mèdics, d'altres manifestaven la por que se'ls anés de les mans el poder que tenien. L'acusat, el Doctor Faust G., mostrava els seus informes. Espectacular! el que havia aconseguit amb alguns dels seus pacients. Encaparrat, mirava desafiant a l'auditori perquè detectava el neguit creixent entre els companys, i seguia argumentant la seva defensa:
"La pacient Emma B. està tractada amb liti i estabilitzadors de l'estat d'ànim, també fa teràpia de grup. No hi ha el més mínim risc de suïcidi! El seu marit, des que pren sildenafilo té una activitat sexual que ajuda, en gran manera, a l'evident millora de l'estat d'ànim de l'Emma. Alonso Q., amb un trastorn bipolar de cavall, té una vida equilibrada d'ençà que el tracto; ha abandonat els viatges estrafolaris i passa llargues temporades, asserenat, en una de les meves cases de salut mental. L'Anna K. també s'ha beneficiat dels antidepressius i la teràpia de grup: està embarassada del seu tercer fill i és plenament feliç amb el seu marit. Mirin! mirin! aquí tenen la ressonància postoperatòria de la columna vertebral de l'Edith von K. Ni rastre del tumor medul·lar! La noia fa una vida del tot normal! I és una brillant tennista! Quan li vaig comunicar a l'Stefan Z. el gran èxit; va tenir una commoció tan gran que em va fer aconsellar-li una visita. El gran escriptor va ser qui va posar en contacte l'Edith amb mi..."
El Doctor Faust G. seguia detallant els casos en què havia canviat la trajectòria vital de molts dels seus pacients. El vam fer callar: ja era prou evident la seva obra. La votació va ser ajustada, però vam guanyar els qui no volíem que els avanços mèdics interferissin en la cultura, en la natura, en l'ànima humana, imperfecta però no manipulada fins aquell punt. La reunió, aquell viatge fatídic al infactible, es va acabar, al final de la nit, amb la condemna i execució d'aquell maleït doctor, i gràcies a l'últim avanç mèdic, amb l'anul·lació total de la seva actuació terapèutica. No en quedava ni rastre.
Gloria Puig
"Decisió d'un cap de setmana qualsevol.
Són les 12 de la nit, sento soroll a la biblioteca, penso “són els veïns del costat” que com molts divendres fan una festa. M'hi acosto tranquil.lament i quan sóc a la porta descobreixo que els llibres de llengua s'estan discutint amb els de microbiologia del prestatge del davant. Els uns retreuen als altres que sense ells no hi hauria textos escrits. Els altres diuen que la ciència i el món en general, fan molt mal ús del llenguatge escrit.
La baralla va pujant de to i quan ja no sé com aturar-ho, comença una batussa entre les mateixes normes lingüístiques. Els pronoms febles es queixen que ja no seveixen per res car no s'utilitzen, el subjuntiu comenta que ell pràcticament ha desaparegut, la resta de verbs gemeguen que estan sent mal conjugats, allò es converteix en un guirigall i per acabar-ho d'adobar el CD acusa la preposicióa de fer-li el salt amb el CI .
Tots en culpen els escriptors i jo tanco la porta , els deixo seguir cridant i em dic que a partir d'ara no escriure res més."
Lela Vila
LA VISITADORA
Cuando fui a buscarla, me dijo si yo tendría a bien volver en unos días. Así le daría tiempo de planchar las sábanas y de solucionar las cosas con su hija, la pequeña, y de regar las plantas, de pedirle perdón a su hermana, de dejar por escrito quién debía cuidar del perro, y de hacer esa llamada que siempre había aplazado, también de depilarse las piernas, porque le daba vergüenza de que la vieran así. No tuve más remedio que dejarla con la palabra en la boca.
Maren
No hay comentarios:
Publicar un comentario