EVA PIQUER

Ayer, en el diario ARA, EVA PIQUER firmaba, en su sección "Amb aquella alegria", un artículo sobre mi nueva novela, "QUE NINGÚ NO ET SALVI LA VIDA".

Desde aquí, mi agradecimiento por su comentario, agudo y generoso. Una autora que lee: un lujo. Una autora que lee con ganas de aportar su mirada: doble lujo.

Aquí lo copio:

ARA, 26-8-2012

Amb aquella alegria

Que ningú no et renti la cara

La ignorància ens protegeix de la veritat, ens ajuda a tirar endavant sense plantejar-nos cada dos per tres si fem el que hem de fer, si ens podem mirar al mirall sense abaixar els ulls. Però potser hi ha una cosa pitjor que tenir remordiments: no tenir-ne.

EVA PIQUER

Si la pena no val la pena, malament rai
Som nosaltres i els nostres remordiments, que creixen fins a escanyar-nos l'ànima. Ens torturem pel que hem fet, pel que hem deixat de fer, perquè hem cedit a la temptació o perquè l'hem deixat plantada. En el pecat hi ha la penitència, tothom peca contra si mateix, i la solució potser no és no pecar, sinó calcular-ho bé. "La pena ha de valer la pena", em van dir fa poc.
Però els remordiments de consciència els hauríem de traginar solets. Encolomar el mort a algú altre ens embruta encara més, i complica l'existència de gent que no necessita regals enverinats. ¿Tenim dret a exigir un favor monumental a la persona a qui vam salvar la vida aquell dia que passàvem per allà? La sang és una raó atàvica per demanar complicitats? Té sentit donar i rebre disculpes per persona interposada? La imminència de la mort ens allibera de tot?
Podria estar parlant de l'etarra Iosu Uribetxeberria, o dels petits o grans pecats que portem escrits a la cara tots els qui no gosaríem llançar la primera pedra. O d'aquestes declaracions de Xavier Rubert de Ventós al col·lega Cristian Segura: "Vigila que no et donin massa. Donar és un acte de poder enorme, perquè qui et dóna t'obliga".
Però parlo d'una novel·la que he tingut la sort de llegir aquest agost, per bé que no es distribuirà fins al 6 de setembre (els periodistes culturals tenim privilegis així). Una novel·la sobre el pecat, la culpa, el perdó, els deures, els deutes, la mentida, les decisions morals. Una novel·la que és una bomba, segons l'editor Josep Lluch, de Proa. L'ha escrita Flavia Company i es titula Que ningú no et salvi la vida .
La mentida és un error de càlcul
"He arribat a la conclusió que val més que ningú no et salvi la vida -diu l'Enzo per carta a la filla que no coneix-. Pot acabar sent l'excusa perfecta per cometre el pitjor dels actes". Hi ha favors que es paguen caríssims, sí. I n'hi ha d'altres que potser no s'haurien de demanar mai. Ni a títol pòstum.
El nou llibre de Flavia Company, més enllà d'una història ben travada que es llegeix d'una tirada, planteja dilemes que et ballen pel cap durant dies. L'autora encapçala l'obra amb una cita de l'escriptora nord-americana Flannery O'Connor: "Tant se val el que facis, robar un cotxe o matar un home, perquè tard o d'hora te n'oblidaràs". Però l'oblit requereix un temps que sovint ens falta en aquesta vida finita. I que els remordiments t'impedeixin morir en pau és un mal negoci.
La mentida, observa un personatge de la novel·la, és un error de càlcul. "Sempre acaba per sobresortir del motllo en què es col·loca, és impossible contenir-la". I callar és una de les maneres més sofisticades de mentir, pensa el Matías mentre sent parlar la Berta. "Callar és una manera d'aconseguir que l'altre cregui el que vol, callar pot ser pervers". Molt em temo que parlar, també. Hi ha veritats que empresonen, que paralitzen. Allò que la veritat ens farà lliures és una veritat a mitges.
Fer que algú demani perdó en nom teu és de covards, ni que sigui l'única sortida perquè tens els dies comptats. Ningú ens hauria de salvar la vida si després ens ho ha de fer pagar, i ningú ens hauria de rentar la cara si en pot sortir esquitxat.
De bones intencions, l'infern n'és ple
Parlant de rentar cares. Entre tanta notícia que ens empeny a la depressió col·lectiva, la pretesa restauració d'un mediocre Ecce Homo a Borja, a càrrec d'una àvia carregada de bones intencions, ens ha fet riure una estona. I és fantàstic, riure per damunt de les nostres possibilitats. Val a dir que la versió retocada és més original que l'original. El resultat, diuen, té aires de Modigliani, d' El crit de Munch i del Paquirrín.
La bona fe de la restauradora espontània l'exculpa una mica. Que el mossèn n'estigués al corrent, també. El mal ja està fet, però no ser conscient de cometre'l et rebaixa responsabilitats i remordiments. La consciència ens martiritza quan no podem al·legar ignorància, quan no podem donar la culpa dels nostres disbarats als déus o a les circumstàncies o a les copes de més. La refotuda consciència és malparida perquè té l'última paraula.