Dejo aquí copia de la reseña que escribí para el Quadern sobre "Tots els contes" de Flannery O'Connor. Nadie que disfrute de la literatura debería perdérselo.
Y hablando de la literatura... también me gustaría recomendar una película. Es light, sin duda, y parece más cuento de hadas que otra cosa, pero la magia procede, precisamente, de la existencia de los libros. Se trata de "Mis tardes con Margueritte", protagonizada por un inmenso (en sentido literal) Gerard Depardieu.
Y la reseña en cuestión:
URTICÀRIA I LITERATURA
Tots els contes
Flannery O’Connor
Traducció d’Ernest Riera
labutxaca
719 pàgines. Barcelona, 2011.
“Vinc d’una família en què l’única emoció respectable és la irritació. En algunes persones aquesta tendència provoca urticària; en d’altres, literatura. En mi, les dues coses”, va escriure Flannery O’ Connor i ens ho explica Brad Gooch a l’excel·lent biografia de l’autora publicada el març passat per l’editorial Circe, un llibre que sens dubte constitueix una molt bona avantsala per endinsar-se després en l’obra d’aquesta excepcional escriptora nascuda a Geòrgia el 1925 i morta a penes trenta-nou anys més tard, (de lupus, la mateixa malaltia que havia acabat amb la vida del seu pare) el 1964.
Mary Flannery O’Connor va néixer en el si d’una família de bona posició econòmica, catòlica i d’origen irlandès en un context, el Sud dels Estats Units, amb majoria protestant. No pot pas estranyar, doncs, que la presència del tema del catolicisme caracteritzi la seva obra, que es distingeix així de la d’autors contemporanis també del sud, com Faulkner, Carson MacCullers o Katherine Ann Porter, a pesar dels molts elements que tenen en comú, como ara el tipus de personatges, l’ambient rural o temes entre els quals l’odi racial o els conflictes socials.
Per primer cop en català –prèviament el volum havia estat publicat en castellà per l’editorial Lumen-, arriba a les nostres mans Tots els contes. Hi podem trobar els 31 relats que l’autora va tenir temps d’escriure durant la seva curta vida.
Tenen en comú una galeria de personatges desemparats, moltes vegades amb pocs recursos econòmics i de vegades també amb alguna tara física que els fa encara més indefensos. En comú també la força de les imatges i comparacions que deixen el lector colpit, sense alè; un exemple: “El gerani que treien a la finestra li recordava el noi dels Grisby, a casa, que tenia polio i que havien de treure a fora amb la cadira de rodes perquè parés el sol”. La major part dels textos presenta una estructura tancada amb un final contundent i de vegades irònic que, en no pocs casos, el lector tem des de les primeres pàgines com si es tractés d’una amenaça. I el ritme veloç de les històries es deu no només a la perícia amb què l’autora disposa els fets sinó també a l’ús d’un vocabulari precís, acurat, sintètic, que no dóna lloc a elements intranscendents.
Ben poc tenen a veure l’observació i les creences, a pesar de ser dues maneres d’acostar-se a la realitat, en un cas per intentar comprendre-la, en l’altre perquè ens comprengui ella a nosaltres. Flannery O’Connor pertany al grup de les persones que l’observen per mostrar-la i, si és possible, copsar-la. Una observació que la porta a narrar la injustícia, la crueltat, el dolor, la soledat i, finalment, la distància entre aquells que apliquen les seves normes a la vida i aquells que les obeeixen o, el que és el mateix, la distància insalvable que hi ha entre el poder i la submissió. Una distància que podria explicar una constant que transmet tota l’obra de Flannery O’ Connor: la impossibilitat que l’ésser humà millori o, dit d’una altra manera, fins a quin punt la condició humana és una presó de què no es pot escapar. Un bon exemple d’aquesta manera d’enfocar i reflectir la vida el trobem en un dels seus contes més famosos, “Un bon home costa de trobar”.
Hi ha, però, un antídot contra la visió amarga de les coses, i es tracta del sentit de l’humor –crític, negre, corrosiu-, provinent de l’ús magistral que O’ Connor fa del punt de vista, mostrant-nos l’existència des dels ulls dels que normalment no la protagonitzen: els desvalguts.
Tota la literatura de Flannery O’Connor sembla destinada a despullar de qualsevol adornament la quotidianitat, l’animalitat; sembla entestada a demostrar que no hi ha res més que el que hi ha, i que el que hi ha no dóna per grans esperances. Al relat “Bona gent de pagès” escriu: “-Tots estem condemnats –va dir-, alguns de nosaltres ens hem tret les benes dels ulls i veiem que no hi ha res a veure. És una mena de salvació”.
No sabem si existeix ni en què consisteix la salvació, però si té alguna cosa a veure amb l’empatia, el coneixement dels altres i el d’un mateix, la lectura d’aquests contes de Flannery O’ Connor ens hi acosten mitjançant la sana urticària que la bona literatura aconsegueix provocar en el teló de fons de la consciència. De lectura imprescindible.
Flavia Company
