Des que va debutar el 1993 amb els contes de 'Viatges
subterranis' (El Mèdol), els llibres de Flavia Company (Buenos Aires,
1963) han anat apareixent amb regularitat, dividits entre novel·les,
reculls de narracions, poesia i literatura infantil. Traduïda a França,
Holanda, el Brasil, Polònia, Alemanya, Portugal, Itàlia i els Estats
Units, Company parla amb entusiasme del seu últim projecte, el més
extens i un dels més ambiciosos que ha escrit fins ara, 'Haru', que
publica en català i castellà a Catedral.
Fa quatre anys em deies que Flannery O’Connor era un dels teus
referents. Deies: “La seva literatura és moral, i a mi m’interessa
molt”. Creus que 'Haru' és un pas més en la teva literatura moral?
Sí. Un cop t'enfrontes a les misèries i a les virtuts dels coneixements
morals passes a entendre que després de la moral i per damunt seu hi ha
l'espiritualitat. Diria que l'espiritualitat –que ho abraça tot– és un
dels elements principals que recorren 'Haru', una novel·la que també és
una proposta filosòfica de concepció del món. És un sistema complet de
filosofia de la vida.
Quan i com hi vas començar a treballar? És un llibre molt diferent del que has fet fins ara...
En comptes de ser diferent dels altres llibres, se situa en un espai
diferent, però és la conseqüència natural de la meva trajectòria. Sempre
he parlat de la identitat, de les relacions humanes, de les dificultats
de la vida... En aquest sentit, el canvi és que he escrit la història
d'una vida sencera, que això és molt fort –i tenia moltes ganes de
fer-ho–, i d'altra banda, que ho he situat en un espai que és imaginari
dins de la realitat. Podria haver creat un món paral·lel com 'L'illa',
d'Aldous Huxley, o el de Gabriel García Márquez de 'Cien años de
soledad', però jo no el volia en aquest sentit, sinó que fos un món
possible.
Un espai que poguéssim situar al Japó.
A l'Orient. Jo no diria el Japó, perquè s'hi barregen moltes tradicions.
És un Orient, llavors, atemporal.
Sí, això ho volia.
Apel·la a un temps molt més reposat que el que vivim ara.
És un temps filosòfic. És una concepció del temps! I és una concepció
que precisament va relacionada amb l'espai. Temps i espai concorden, a
'Haru'. Tot i que f aquesta sensació d'intemporalitat, és a través del
ritme de les coses, perquè en realitat hi ha cotxes i llum elèctrica. No
gaires.
Hi ha, però, més arcs i més fletxes.
I més 'rickshaws'. Tot això conviu, a l'Orient, avui.
"Em sembla empobridor participar només d'una cultura i tenir present
només una cultura, la pròpia, entre altres coses perquè considero que
identificar-nos amb les coses ens estalvia moltes vegades la feina de
construir la nostra identitat"
En aquests últims anys hi ha hagut un apropament a l'Orient per part teva?
M'ha interessat molt la filosofia zen i el coneixement d'altres
cultures. De fet, em sembla empobridor participar només d'una cultura i
tenir present només una cultura, la pròpia, entre altres coses perquè
considero que identificar-nos amb les coses ens estalvia moltes vegades
la feina de construir la nostra identitat. Aquesta novel·la és també una
proposta de canvi de perspectives en el sentit de com vivim les coses,
perquè és una proposta d'integració en tots els sentits en contra de la
segregació, és una proposta de suma en comptes de resta, i és una
proposta d'inclusió i no d'exclusió. Els dos sistemes de pensament que
metafòricament i simbòlicament han estat més diferents en el nostre
planeta han estat Orient i Occident, però tant l'un com l'altre són
símbols. Hi ha una filosofia política i ideològica subjacent en aquesta
novel·la que per a mi és molt important i que consisteix a admetre que
per sobre de les nostres propietats –religions, pàtries i famílies– hi
ha la nostra humanitat. Aquesta humanitat ens iguala i hauríem
d'aprofitar els coneixements i trucs de vida que tenen els altres.
És un llibre que t'ha costat gaire d'escriure?
M'ha costat molt de pensar. Ha nascut a partir de sessions de
meditació, durant les quals anava prenent apunts. Quan els tenia em
preguntava, "i ara què en faig?". El procés més difícil era estructurar
tot el que tenia al cap. A l'hora de posar-me a escriure ja tenia la
novel·la acabada.
T'ha costat concebre'l.
Volia que tingués una estructura rodona en la qual tots els caps
lliguessin, que fos sostinguda per una esfera. Fins i tot l'objecte, el
llibre, forma part d'aquesta proposta. La manera com està editat,
maquetat i pensat. Aquesta estructura, que té un paral·lelisme
numerològic, fins i tot, està dins la tradició literària –hi ha
novel·les que intenten ser autosuficients, proposar una forma de veure
la vida humana, l'existència–, i al mateix temps també vol pensar com
crear una història d'històries. La vida és feta de petites històries. El
més difícil era que tot això no necessités de mi ni de la meva
explicació, això era la part més difícil i complicada.
Podríem pensar que el llibre és molt postmodern, però també molt
clàssic, perquè la Bíblia també està feta de petites històries. O, si
vols, 'El Quixot', que fins i tot es permet interrompre les històries
que han interromput la narració. El llibre lliga també amb les faules i
exemples medievals.
Sí. Les referències
literàries de 'Haru' passen per la Bíblia, 'El Quixot' i la 'Divina
comèdia'. Una persona m'ha fet un comentari avui en què em deia que
aquest llibre és com una Bíblia, perquè el deixes a la tauleta de nit i
en vas llegint versicles. És un compliment impressionant! [riu]
Un dels objectius principals a l'hora d'escriure 'Haru' era explicar tota una vida. Això no ho havies fet mai.
Mai! I, de fet, no ho hauria pogut fer abans.
"No és fins que t’oblides que estàs escrivint que fas literatura. I ara
m’ha passat: he estat tanta estona preparant-me per tirar amb l’arc que
al final la fletxa ha sortit sola. És una sensació estranyíssima i
meravellosa"
Per què?
Perquè és molt difícil [riu]. Una de les dificultats és contenir 80
anys en aquestes pàgines. Trobar la manera, el canal per fer-ho, és una
feina que requereix molta pràctica, moltes fletxes tirades. En aquest
sentit, el fet d’escollir el tir amb arc és molt simbòlic del que suposa
la vida: vius per aprendre a viure, però també escrius per aprendre a
escriure. Quan comences no te’n surts, tenses massa l’arc, o estàs tan
pendent de la diana que t’oblides de la mà. No és fins que t’oblides que
estàs escrivint que fas literatura. I ara m’ha passat: he estat tanta
estona preparant-me per tirar amb l’arc que al final la fletxa ha sortit
sola. És una sensació estranyíssima i meravellosa.
És, també, una sensació de vertigen? No penses que potser no ho podràs tornar a fer?
No hi penso gens! Sóc tan feliç i em sento tan plena... Quan vaig
acabar vaig tenir un atac de plorera. Em van preguntar si era perquè em
sentia buida i era al revés: era per plenitud. Els escriptors escrivim
els llibres que somiem. Un cop els hem acabat i els mirem ens adonem que
s’assemblen molt al somni que teníem. Aquest llibre no s’hi assembla:
és el meu somni. Aquesta angoixa que tenim quan escrivim, la incertesa,
el dubte, les ganes de tirar la tovallola... això s’ha acabat, i de cop i
volta tot té sentit. Els 35 anys que han passat des que vaig escriure
la primera novel·la tenen ara una recompensa. No dubtaré mai més.
L’esforç valia la pena.
Llegint
el llibre he tingut la sensació, segurament per una qüestió estilística,
que gairebé s'havia escrit sol. Pensava que no es podia escriure d'una
altra manera.
Al meu llibre anterior, 'Por
mis muertos' (Páginas de espuma, 2014), vaig eliminar l'ego, i ho vaig
fer deixant el jo. Ara no queda ni l'un ni l'altre, perquè quan tires
amb arc no és més important la fletxa que l'arc, ni l'arquer que la
fletxa i que l'arc, ni l'aire que transporta la fletxa, ni la diana que
la rep respecte de l'arc i l'arquer. Aquella fletxa surt sola perquè ha
de ser. He desaparegut.
Això contrasta molt amb una de les tendències omnipresents, l'escriptura del jo i l'autoficció.
Tota la vida he perseguit desaparèixer en el text. No vull que la
literatura sigui meva, sinó que sigui a través meu. Fa anys que sento
coses similars. Concretament, des de 'L'illa de l'última veritat' (Proa,
2010). Allà vaig sentir que podia escriure amb la passió i
despreocupació amb què llegia quan tenia 15 anys. Això em va donar una
pista: volia dir que jo no comptava tant com pensava... Tota la vida he
pensat que la meva sensació de tocar la literatura seria quan la
literatura pogués prescindir de mi i passés a través meu. Ho he viscut
molt al poema narratiu 'Volver antes que ir' (Eugenio Cano, 2012), que
té mil cent versos.
"No vull que la literatura sigui meva, sinó que sigui a través meu"
Com connectava la idea de tornar de 'Haru' amb la del poema? A 'Haru' dius: "Per marxar de casa, primer cal tornar-hi".
Reconciliar-te.
Al poema parles d'una mare, i a 'Haru', la mare, tot i que absent, es fa molt present.
M'he adonat que sóc la Haru, després d'escriure aquest llibre, quan
l'he llegit. Tothom que el va llegint em diu que l'ha trobat al moment
adequat. Hi ha alguna cosa rara en 'Haru'... Tots som Haru! Ara ja no
tinc prejudicis i ho puc dir: si Flaubert deia que "Madame Bovary c'est
moi", jo dic que la Haru som tots. Imagina't fins a quin punt ha
desaparegut el meu jo que no havia pres consciència del paral·lelisme
entre els personatges i la meva pròpia vida.
Per què dius que la Haru som tots?
Perquè totes les seves vicissituds les passem tots. Una persona de 90
anys que llegeixi el llibre s'hi identifica perquè té una vida al
darrere. Una persona de 15 també, perquè és el que li espera. Una de 30,
perquè hi ha coses que ja les ha fet i altres que encara l'esperen.
Potser no fem les coses en el mateix ordre. Potser tu has arribat abans a
l'avarícia i jo a la supèrbia. Tots passem per les misèries, les
virtuts, les eufòries i les tristeses. La filosofia d'aquest llibre és
tu ets jo, igual que jo sóc jo. No importa si ets oriental o occidental.
Per això parles de sumar.
T'he d'estimar perquè tu també ets jo, i t'he d'estimar com estimo el
fet que puguem existir. Hi ha un punt de filosofia humanista, a 'Haru'.
Aquest humanisme tan poc reivindicat des de fora de les humanitats.
Exacte.
El teu personatge, la Haru, s'equivoca molt.
Aquest és un llibre sobre l'amor als mestres, a l'ensenyament i a la
transmissió del coneixement, un llibre d'amor a la cultura, a l'esforç i
al compromís –amor pel que fas–. Ho admiro i ho defenso profundament,
siguis cambrer, escriptor o cuiner. Ets tu que dónes el teu fruit al
món.
La Haru aprèn a base dels seus errors.
Els mestres li permeten equivocar-se a la seva manera. Estic enamorada
del Tame, l'ancià mestre sabater, perquè deixa que la Haru s'equivoqui.
Un mestre ha de saber que l'error és necessari per aprendre, i que
cadascú s'ha d'equivocar a la seva manera. Si tu confies en la capacitat
d'aprenentatge a partir de l'error estaràs educant la persona perquè
pugui llegir-lo com una possibilitat per millorar, no com una
possibilitat per sentir-se malament i culpable i venjar-se del món: això
és una cadena desastrosa de bogeria i malentesos. Si eduques i ensenyes
perquè l'error sigui un punt de partida i no d'arribada vas pel bon
camí. Si tu ets capaç de llegir la teva vida com en un llibre, estaràs
cada cop més reconciliat amb tu mateix i estaràs més a prop de ser,
perquè sovint se'ns oblida que ser és el més important.
"Quan no hi ha límit, no hi ha límits, llegim. Hi ha una distància
respecte d'alguns valors del present, com ara la insaciabilitat.
Tenim tanta tendència a voler seduir i agradar, tanta necessitat que
ens estimin que moltes vegades la confonem amb l'anul·lació de nosaltres
mateixos. No sabem dir que no i no sabem viure la nostra vida, perquè
moltes vegades basem la nostra identitat en una falsa identitat que és
la identificació amb un grup. La identitat és una feina pròpia que té a
veure amb la capacitat d'arribar a aconseguir que el pensament, les
paraules i els actes coincideixin. Quan ho aconsegueixes, llavors ets. I
sense adjectius. Ets i punt. És la pregunta bàsica de Shakespeare: "To
be or not to be". Som sense haver de dir "sóc periodista", "sóc
escriptor", "sóc ric" o "sóc maco". Les nostres societats actuals tenen
una gran capacitat d'estalviar-se aquesta feina. Arribar a ser costa
molt, perquè cal posar límits i ser autocrític. Llavors es prefereix la
identificació amb un grup, una pàtria, una religió, una família, els
béns materials o fins i tot les professions. El fet d'haver
d'especificar 'què som' més enllà de ser ens relaciona directament amb
el verb 'tenir'.
Tenir no té a veure amb 'ser'.
Carson McCullers sempre parla del verb 'belong', formar part. Estem tan
desesperats per formar part d'alguna cosa que ens desmembrem nosaltres,
no formem part de nosaltres mateixos. Estem disposats a actuar, creient
que això ens dóna una identitat, quan en realitat només ens aporta
identificació.
"Estem disposats a actuar, creient que això ens dóna una identitat, quan en realitat només ens aporta identificació"
La recerca del personatge d'aquesta identitat és fonamental. En aquest
camí trobem que la Haru, després de passar per l'escola de tir amb arc
es converteix en aprenent d'un mestre sabater, en Tame. Per què vas
triar les sabates?
En la filosofia zen i en
el tao els sabaters són una figura de discreció absoluta, de dedicació
meditativa a una tasca silenciosa que requereix concentració, que és
humil... perquè és el que trepitgem i amb el que trepitgem, el que ens
uneix a la terra. En aquest llibre tot és un símbol. Fins i tot els vuit
alumnes són vuit perquè si tombes el número és l'infinit. El sabater
treballa amb les mans, i treballa coses petites. D'altra banda, té un
lloc d'observació privilegiat perquè ningú no el mira. El premi que li
han concedit és poder observar sense que ningú no el miri.
Aquest seria el teu objectiu com a escriptora?
Sí, totalment.
Si fessis literatura del jo, en canvi, donaries una imatge
distorsionada de tu mateixa. Adulteraries la percepció de tu mateixa,
per a tu, però també per als altres.
El que
em desespera és quan les coses es declaren basades en casos reals. Allà
on no arriba la ficció ho soluciones dient que és un cas real, perquè
així la versemblança ja no és necessària. Això és terrible! Al nostre
món necessitem agafar-nos a les coses tangibles, i la ficció, que és una
proposta d'abstracció absoluta –catàrtica i de pensament– espanta,
perquè lògicament et porta a un altre lloc. Estem tan adherits al
material que la gent prefereix casos reals. I jo et diré una cosa: 'Haru
no és real, és veritat'. De cap a peus. És més veritat que moltes coses
reals. Aquesta és la màgia de la literatura, que pots tocar moments de
veritat sense necessitat que les coses siguin reals. La realitat no té
mèrit.
Ara descansaràs un temps?
He acabat un altre poema narratiu, 'Yo significo algo', que publicaré
al setembre. L'escriptura de 'Haru' m'ha deixat amb una inèrcia que m'ha
portat a escriure 900 versos. El poema acaba dient que l'existència no
significa 'jo', sinó 'alguna cosa'. És a dir, jo només sóc alguna cosa.
Encara escrius a mà?
Sí. I escric en dues llengües, català i castellà. Quan trasllado els
textos a l'ordinador ja hi ha correccions importants, però després, a
l'hora d'acabar una versió i l'altra, s'influeixen mútuament. Escric en
llibretes que m'hagi regalat algú que estimo. Amb 'Haru' m'ha passat una
altra cosa especial. Vaig anar a veure com imprimien les cobertes. És
preciós, veus com treballen unes màquines enormes que semblen sortides
de 'La guerra de les galàxies'. A la impremta vaig demanar si podien
imprimir-me un exemplar de 'Haru' amb els fulls en blanc. Me'n van fer
un amb el disseny en català, i l'altre, en castellà. Ara podré escriure
el proper llibre a dins, amb una sensació estranya, perquè estaré
escrivint dins de 'Haru' després d'haver-la inventat. Aquestes peculiars
llibretes en blanc són el regal que em fa el meu personatge, que en
certa manera també m'estima.
