Los alumnos del curso de Microrrelatos 2 de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu de Barcelona han accedido a publicar en este blog uno de los textos escritos durante este trimestre.
Espero que los disfrutéis.
A ellos, gracias por cederlos para publicarlos aquí. Ha sido un verdadero placer tenerlos como alumnos.
LA ÚLTIMA CENA
En una esquina de la alargada
mesa, Pedro le echa un pulso a Santiago el Mayor. A su lado Andrés, Felipe y
Bartolomé cuentan chistes de romanos. En el otro extremo de la mesa, Mateo les
explica a Judas Tadeo y Simón cómo eludir los impuestos. Junto a ellos, Juan
imagina siniestros jinetes y relatos de catástrofes devastadoras. Siempre ha
sido muy fantasioso. Medio ocultos tras estos dos grupos, Tomás y Santiago el
Menor están enzarzados en una guerra de bolitas de pan. Judas Iscariote hace
rato que se fue. Y en medio de todos ellos, Jesús piensa: no sé yo si mi Padre
lo ha pensado bien esto de salvarlos. Mucha sustancia no parece que tengan.
Felipe González Bosch
En
positiu
A mi
em van educar molt bé, li asseguro. Mai els ho podré agrair prou, als pares.
Des de petit. Aixecar-se ben aviat, una bona dutxa d’aigua freda, un bon
esmorzar i cap a l’escola amb alegria. I els valors, sobretot els valors.
Honestedat, sinceritat, esforç, constància, amistat, perseverança. I no sols
els pares, eh, també els professors. És clar que vaig tenir la sort d’anar a un
bon col·legi i això hi ajuda molt. En aquestes condicions és fàcil aprendre. I
després la orientació pedagògica i vocacional. És un gran què, aquest suport
continuat. Quin privilegi. Poder anar descobrint quina professió és la
que t’emplenarà de satisfacció quan la desenvolupis. O sigui, la feina
como a activitat creativa i no com a càstig. Els hi dec molt als meus mestres,
i tant que sí. El sistema educatiu és determinant; estic pensant en els estudis
de secundaria que vaig fer als Estats Units. Quina manera d’estimular-te i de
treure el màxim de profit als teus punts forts. La sana competitivitat
americana. I després, les universitats intentant fitxar els millors estudiants.
Això sí que és una bona selecció natural. El que jo dic, no em puc queixar, sóc
un afortunat. I és que la nostra societat té això; si tu respons al sistema, el
sistema et respon a tu. Així de senzill. La darrera mostra, a l’oficina de
col·locació, fa uns mesos. Busca’t la vida, em van dir. Quin gran consell. Com
diu? Té raó, perdoni. Potser sí que parlo massa. Hi vol catxup?
Lluís
Balsells
EFECTES SOBRE LA PELL
Un cop apilades totes les capses i tancades les maletes, vaig fer el darrer
cop d’ull a la casa. No estava trista, aquell no era un trasllat forçós ni
obligat, però tot i així un sentiment de pèrdua em dominava. Recordava
els inicis i les dificultats afegides de viure en una ciutat estranya sense
pràcticament saber-ne l’idioma. Com els companys de pis i de feina desprès, em
van ajudar donant-me la confiança i la ajuda que em calia per fer-me el dia a
dia una mica més fàcil i de mica en mica fer meva la ciutat. ara que el motiu
que em va dur aquí s’havia acabat, que la investigació envers els efectes de la
teïna en la pell estava publicada i a punt de sortir el fàrmac per pal·liar-ne
els símptomes, els caps del Departament em proposaven tornar a casa per
començar un nou estudi sobre l’efecte terapèutic de la música als malalts
terminals. A poc a poc els companys de pis havien marxat cap els seus països i
m’havia tocat a mi fer els tràmits amb l’agencia i tornar les claus. Un cop tancades
les finestres i els llums , vaig sortir al carrer amb l’estranya sensació
de ser observada. Al alçar la vista per contemplar per última
vegada la casa, ara ja si amb un nus a la gola. No vaig veure els ulls que
penosament, miraven com m’allunyava darrera de la finestra de la casa veïna.
Carme
Borderas
SARA
Fue cuando salía de aquel café tan acogedor
de la Gran Vía, ¡sí hombre!, ése con las mesas de mármol, base metálica y que
tanto me recordaban la máquina Refrey de mi madre, que nos reencontramos por
primera vez después de veinte años.
La química entre Sara y yo funcionó desde el
primer momento. Nos conocimos una tarde en clase de Filosofía sentadas en la
última fila, fumando. Sara me pidió los apuntes y se los dejé. Esto se
convirtió en algo habitual entre las dos. Yo siempre había sido bastante buena
tomando apuntes y a Sara, no había quien la superase montando fiestas en su
piso de Gracia. Nos convertimos en fieles espectadoras de amaneceres desde su
terraza. Los cinco años de facultad, con sus primeras horas en la cafetería de
la Central y la verborrea junto al viejo estanque del patio de Letras, forjaron
una intensa amistad para acabar siendo una relación enfermiza. Empezamos a
distanciarnos y nos perdimos la pista. Fingir no iba conmigo y creí llevarme la
peor parte. Nuestra relación fue tan íntima y significativa que, con la
confianza y el roce, derivó en un glaciar. La amistad que nos unió la rompieron
el poder y la ambición.
Y, aquella mañana, junto a la cafetería y en
cuestión de segundos, nos miramos y nos ignoramos.
Ángela
Férriz
CARLITOS
SE ATREVE
La mirada tras la reja le recordaba a Carlitos muchas cosas. De pequeño no
se atrevía a nada, ni a replicar, ni a devolver la agresión de algún chico
mayor, ni a levantar la voz para cuestionar alguna duda en clase. Padres i
profesores le increparon tanto, tanto al respecto que ante el pavoroso temor a
las reprimendas empezó a atreverse. “Carlitos ya se atreve” oyó decir a su
padre con el orgullo de padre de un superhéroe en proyección. Se atrevía
más, y a más, y todavía a más. Cualquier circunstancia justificaba sus
atrevimientos; robos, agresiones, hasta llegar a lo más grave.
Oyó un ruido metálico y vio los uniformes que décadas antes también le
habían aterrorizado. Iban a prenderle. La ejecución por asesinato se
llevaría a cabo en veinte minutos.
Josep
Fullà
