jueves, 30 de mayo de 2013

MICRORRELATOS

 

Los alumnos del curso de Microrrelatos 2 de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu de Barcelona han accedido a publicar en este blog uno de los textos escritos durante este trimestre.
Espero que los disfrutéis.
A ellos, gracias por cederlos para publicarlos aquí. Ha sido un verdadero placer tenerlos como alumnos.

LA ÚLTIMA CENA
En una esquina de la alargada mesa, Pedro le echa un pulso a Santiago el Mayor. A su lado Andrés, Felipe y Bartolomé cuentan chistes de romanos. En el otro extremo de la mesa, Mateo les explica a Judas Tadeo y Simón cómo eludir los impuestos. Junto a ellos, Juan imagina siniestros jinetes y relatos de catástrofes devastadoras. Siempre ha sido muy fantasioso. Medio ocultos tras estos dos grupos, Tomás y Santiago el Menor están enzarzados en una guerra de bolitas de pan. Judas Iscariote hace rato que se fue. Y en medio de todos ellos, Jesús piensa: no sé yo si mi Padre lo ha pensado bien esto de salvarlos. Mucha sustancia no parece que tengan.
 Felipe González Bosch

En positiu
A mi em van educar molt bé, li asseguro. Mai els ho podré agrair prou, als pares. Des de petit. Aixecar-se ben aviat, una bona dutxa d’aigua freda, un bon esmorzar i cap a l’escola amb alegria. I els valors, sobretot els valors. Honestedat, sinceritat, esforç, constància, amistat, perseverança. I no sols els pares, eh, també els professors. És clar que vaig tenir la sort d’anar a un bon col·legi i això hi ajuda molt. En aquestes condicions és fàcil aprendre. I després la orientació pedagògica i vocacional. És un gran què, aquest suport continuat. Quin privilegi. Poder anar descobrint quina professió és la  que t’emplenarà de satisfacció quan la desenvolupis. O sigui, la feina como a activitat creativa i no com a càstig. Els hi dec molt als meus mestres, i tant que sí. El sistema educatiu és determinant; estic pensant en els estudis de secundaria que vaig fer als Estats Units. Quina manera d’estimular-te i de treure el màxim de profit als teus punts forts. La sana competitivitat americana. I després, les universitats intentant fitxar els millors estudiants. Això sí que és una bona selecció natural. El que jo dic, no em puc queixar, sóc un afortunat. I és que la nostra societat té això; si tu respons al sistema, el sistema et respon a tu. Així de senzill. La darrera mostra, a l’oficina de col·locació, fa uns mesos. Busca’t la vida, em van dir. Quin gran consell. Com diu? Té raó, perdoni. Potser sí que parlo massa. Hi vol catxup?
Descripción: https://mail.google.com/mail/images/cleardot.gif
Lluís Balsells


EFECTES SOBRE LA PELL
Un cop apilades totes les capses i tancades les maletes, vaig fer el darrer cop d’ull a la casa. No estava trista, aquell no era un trasllat forçós ni obligat, però tot i així  un sentiment de pèrdua em dominava. Recordava els inicis i les dificultats afegides de viure en una ciutat estranya sense pràcticament saber-ne l’idioma. Com els companys de pis i de feina desprès, em van ajudar donant-me la confiança i la ajuda que em calia per fer-me el dia a dia una mica més fàcil i de mica en mica fer meva la ciutat. ara que el motiu que em va dur aquí s’havia acabat, que la investigació envers els efectes de la teïna en la pell estava publicada i a punt de sortir el fàrmac per pal·liar-ne els símptomes, els caps del Departament em proposaven tornar a casa per començar un nou estudi  sobre l’efecte terapèutic de la música als malalts terminals. A poc a poc els companys de pis havien marxat cap els seus països i m’havia tocat a mi fer els tràmits amb l’agencia i tornar les claus. Un cop tancades  les finestres  i els llums , vaig sortir al carrer amb l’estranya sensació de ser observada.  Al  alçar la vista per contemplar per última vegada la casa, ara ja si amb un nus a la gola. No vaig veure els ulls que penosament, miraven com m’allunyava darrera de la finestra de la casa veïna.
Carme Borderas


SARA
Fue cuando salía de aquel café tan acogedor de la Gran Vía, ¡sí hombre!, ése con las mesas de mármol, base metálica y que tanto me recordaban la máquina Refrey de mi madre, que nos reencontramos por primera vez después de veinte años.
La química entre Sara y yo funcionó desde el primer momento. Nos conocimos una tarde en clase de Filosofía sentadas en la última fila, fumando. Sara me pidió los apuntes y se los dejé. Esto se convirtió en algo habitual entre las dos. Yo siempre había sido bastante buena tomando apuntes y a Sara, no había quien la superase montando fiestas en su piso de Gracia. Nos convertimos en fieles espectadoras de amaneceres desde su terraza. Los cinco años de facultad, con sus primeras horas en la cafetería de la Central y la verborrea junto al viejo estanque del patio de Letras, forjaron una intensa amistad para acabar siendo una relación enfermiza. Empezamos a distanciarnos y nos perdimos la pista. Fingir no iba conmigo y creí llevarme la peor parte. Nuestra relación fue tan íntima y significativa que, con la confianza y el roce, derivó en un glaciar. La amistad que nos unió la rompieron el poder y la ambición.
Y, aquella mañana, junto a la cafetería y en cuestión de segundos, nos miramos y nos ignoramos.
 Ángela Férriz

CARLITOS   SE  ATREVE
La mirada tras la reja le recordaba a Carlitos muchas cosas. De pequeño no se atrevía a nada, ni a replicar, ni a devolver la agresión de algún chico mayor, ni a levantar la voz para cuestionar alguna duda en clase. Padres i profesores le increparon tanto, tanto al respecto que ante el pavoroso temor a las reprimendas empezó a atreverse. “Carlitos ya se atreve” oyó decir a su padre con el orgullo de padre de un  superhéroe en proyección. Se atrevía más, y a más, y todavía a más. Cualquier circunstancia justificaba sus atrevimientos; robos, agresiones, hasta llegar a lo más grave.
Oyó un ruido metálico y vio los uniformes que décadas antes también le habían aterrorizado. Iban a prenderle. La ejecución por asesinato  se llevaría a cabo en veinte minutos.
Josep Fullà

No hay comentarios: