domingo, 10 de junio de 2012

MICRORRELATOS EN LA FUNDACIÓ TÀPIES











El pasado domingo 3 de junio tuvo lugar la última sesión de la temporada del taller "Escribir el arte", en la Fundació Tàpies. Aquí podéis ver algunas fotos de los participantes durante la sesión y leer algunos de los textos que se escribieron. (También podéis ver textos y las fotos de las obras que les procuraron la inspiración en el blog de la Fundació: 
http://www.fundaciotapies.org/blogs/zoom/)
Después del verano reanudaremos los talleres, que se harán a partir de las exposiciones que haya en la Fundació en cada momento.


INÒPIA
A partir de l’obra: Amuntegament de terra
Visc en un món opac, sense creus, sota terra. Ja no tinc cos i en prou feines sentiments.
     Avui però el taüt que em protegeix s'ha esquinzat de dalt a baix. Ha cedit al pes de la terra amuntegada.
     He intuït una escletxa, una oportunitat, i mi he escolat.
     Ara visc en un altre món; qui sap si he ressuscitat, qui sap si sóc un pintor malvat reencarnat.
 Joan Serra i Malla


La Sabatilla
Obra triada: LA SABATILLA.

Eren les dotze de la nit i la noia va sortir en pijama i sabatilles a canviar l’horari del parquímetre. L’Endemà aniria a treballar més tard.
Les sabatilles li venien grans, no eren d’ella, eren del seu padrí. Va tornar del carrer corre cuita i quan va anar a dormir en va trobar a faltar una. De bon matí va baixar a buscar-la i algú li va dir que al carrer Aragó, n’hi havia una de desaparellada, al mig d’una sala, que potser era la seva.
Hi va anar, va entrar al local i se la va provar. No li anava bé, però era exacta que la que havia perdut, del mateix color, també portava una creu al costat i era tancada. Potser mentre la buscava s’havia endurit?
El vigilant del Museu li va explicar, que la sabatilla feia temps que era allà, que no podia ser la seva.
Va tornar capcota cap a casa. A mig dia va pujar al cotxe per anar a treballar. Que estrany, la sabatilla era allà, a dintre. Se la va mirar amb detall, semblava la mateixa però no ho era, aquesta no era igual, tan pesant, dura i grossa; va veure clar que era la parella de la que hi havia exposada al carrer Aragó.
Hauria d’anar amb cura quan la tornes, aquella sabatilla era de vidre.
Maria del Mar Mascareñas

Ombra de vida
Obra escollida: Dues cadires
L’àvia sempre seia en aquella cadira de cosir, prop de la llar de foc.
Un dia em va demanar que li enfilés l’agulla, perquè no s’hi veia.
Temps després en va dir que li aguantés aquell mocador de seda perquè li tremolaven les mans i se li feia difícil cosir-lo.
Un vespre em va demanar una manta per tapar-se les cames, la llar de foc era encesa però ella tenia fred.
Un dia una cadira buida...
Roser Martin
Mensajes de barro
A partir de l’obra: Amuntegament de terra.
Iban aflorando formas extrañas en la playa como por arte de magia sin que nadie supiera por qué la arena podía ser tan caprichosa al convertirse en barro:
“Mira una oruga. No, que tiene una cruz en medio. Pues yo veo un ovni con una grieta …”
Los niños alimentábamos nuestra imaginación intentando adivinar qué podía provocar su aparición. Y de tanto mirar mis pensamientos enlazaban con historias de una guerra pasada, contadas por mis padres entre susurros, conformando un diálogo ajeno a los demás que acababan diciendo “lo peor fue el desembarco en la playa”.
Porque veía emerger formas circulares con un borde saliente que me recordaban un casco de guerra. Como ese que llevaba mi abuelo en la foto del salón, donde miraba muy serio a la cámara, sujetando un fusil en su mano izquierda mientras la derecha permanecía tiesa pegada al casco.
Mis compañeros no entendieron por qué destrocé a patadas aquellas figuras, justo cuando parecía que una mano se formaba al lado del montículo redondo pegado a un borde saliente. Sin contestarles, me fui corriendo a casa. Era 6 de junio y ese día todos íbamos a misa obligados por mi padre. Como siempre estaba lloviendo y acabaríamos llenando la iglesia de barro.
Ana Herrera
Parla, parla!
Microrelat sobre l'obra Parla, parla!

Estirat al llit, mentre la llanterna li cegava la vista, un ample esparadrap li premia els llavis. Unes mans amples, aspres i forçudes l’arrossegaren brutalment per l’escala fins posar-lo dins el maleter del cotxe. La nit protegia el rapte.

Arribats als soterrani, com un sac, el llençaren a terra i estiraren l’esparadrap amb força: “Parla, parla!” cridaven des de la fosca. Dies i dies entre l’ofec de l’esparadrap i el “Parla, parla!”. Dies i dies d’un fort brunzit a les orelles. Dies i dies de no entendre.
Alliberat, mai més pronuncià cap paraula.
Maria Palau i Padró

L’escletxa
La troballa és preludi duna mort anunciada.
Sense platja, és el litoral rocós; l’ immensitat de l’oceà es troba al davant.
Pel passejant mirar el paratge desballestat és desolador.
Aquí i allà es  troben bambes destrossades, mitjons estripats, trossos de descolorides i ennegrides samarretes, bocins de jerseis i més i més esparracs.
L’explosió de les ones damunt les roques són l’únic bàlsam de vida.
Allí està la vella i desmanegada sabatilla, sola sense la seva parella, té dibuixos fets a cop de tisores.
El peu que va protegir devia de ser d’algú d’una certa edat, impulsat a fugir de l’ infern, com els joves, de la illa.
L’escapada es fa dins d’un gros pneumàtic al que se l’hi ha afegit un fons d’una gruixuda lona; sempre la fatídica  sortida es fa a mitja nit o de matinada.
Nombrosos són els que es llancen a l’aventura somiant arribar a l’altre banda de la vida pocs ho aconsegueixen.
           
                      Maria- Rosa Florenza



4 comentarios:

Verba volant, scripta manent dijo...

Muy buenos microrrelatos! Has visto cómo está nevando en Argentina?

Flavia Company dijo...

Verba volant:
¿A que sí que son buenos? :-)
Ya he visto lo de las nevadas... increíble. :-) Besos.

joan serra dijo...

Dones 5 - Homes 1 :-(
Impecable l'àrbitra :-))
Enhorabona noies!

Flavia Company dijo...

Joan:
Molts bons tots, :-)