viernes, 27 de enero de 2012

MICRORRELATOS EN CAIXAFORUM


Desde hace cuatro años, en la antigua fábrica Casa Ramona, actual sede del CaixaForum en Barcelona, cada enero, todos los días durante un mes, imparto unos talleres literarios de microrrelatos para alumnos de ESO. Cada día viene un grupo distinto, de aproximadamente treinta chavales, que se prestan a convertirse en escritores durante un par de horas y que, jornada tras jornada, consiguen sorprenderme con sus ideas, su participación, su entusiasmo y su originalidad.
Quiero compartir esta experiencia con vosotros y he pedido a las tutoras y tutores que los acompañan que, a la vuelta a los centros, lean todos los alumnos los textos del grupo y que elijan los que les parecen mejores para que pueda yo publicarlos en el blog.
Me han llegado hoy, de mano de la profesora Susana Ariza, estos que copio a continuación.
Espero que los disfrutéis tanto como yo.
Y seguimos.

(Las únicas pautas que doy a los alumnos para que escriban sus microrrelatos son las tres ideas a partir de las cuales escribí yo mi libro Trastornos Literarios, acerca del que podéis tener más información en este mismo blog o en la web de la editorial Páginas de Espuma:
http://paginasdeespuma.com/)



Posar la mà al foc

El fum va començar a enfosquir el  cel. Ella va quedar atrapada en aquell cotxe i cada cop li era més difícil respirar. Ho creia tot perdut; el fum cada cop era més espès i ella, intentava cridar. Crits ofegats en mig de tanta negror.
Els bombers estaven a punt d’arribar, però ella no dubtava que els ulls se li mantinguessin oberts uns instants més. Per fi va sentir la sirena i li va semblar que la temperatura disminuïa molt lentament. El foc creava una barrera entre ella i la seva possible salvació. Un bomber va poder accedir a la zona on es trobava el cotxe i va intentar agafar la noia que ja jeia immòbil al seient davanter del vehicle. Quan les seves mans van semblar trobar-se amb les mans dels seus salvadors, un dolor inaguantable va resseguir la pell de la noia que gemegava entre crits dèbils d’agonia. El seu dolor va acabar quan el cor se li va aturar del tot. I aquella mà al foc que semblava una possible salvació va acabar amb la seva agonia.


                                                                                              Sara Romero Pujadas
                                                                                              2n.ESO ( Col.legi Virolai)
                                                                                              Molins de Rei
______________________________________

Pensar amb els peus

La Júlia era una estudiant de batxillerat. La veritat és que no tenia gaire temps per distreure’s i la major part d’ell, se’l passava estudiant. Però sempre que podia es dedicava a la seva cura personal, i no es deixava veure amb cap aire descuidat.
Des de feia dos mesos semblava una mica distant. Sembla que a la seva classe havia entrat un noi nou, en Ramon. Des del primer cop que l’havia vist, la Júlia havia quedat  meravellada. En Ramon era un noi alegre, simpàtic, intel·ligent i, a més a més, guapo. Era tot allò i més que volia la Júlia. Per això, amb el pas dels dies va intentar anar fer-se’n amiga i se’n va enamorar. Poc a poc els dos es van anar fent amics, i llavors tots dos passaren bona part dels dies junts. Quedaven per anar al cinema, fer els deures, amb els amics……. Tot això va anar transcorrent durant el curs i en arribar a l’estiu van quedar ells i els amics. Tots es van trobar a la platja. La veritat és que la Júlia estava molt emocionada de poder fer el primer bany. Però en veure arribar el Ramon es va aterroritzar!! No s’ho podia creure, però quins peus més lletjos!! S’havia quedat espantada. A partir d’aquell moment la Júlia no podia parar en pensar amb els peus!!I cada cop que pensava en ell els recordava; d’aquesta forma va deixar d’agradar-li.

                                                                                              Mireia Saperas Sendrós
                                                                                              2n. ESO ( Col.legi Virolai)
                                                                                              Molins de Rei
_________________________________________

Pensar amb els peus

Era el 29 de Febrer quan una dona va trencar aigues. La van portar a l’hospital i va néixer el seu bebè.
Des del principi, va veure que aquell nen era molt estrany perquè tenia els peus del tamany d’un nen de catorze anys, i el cap semblava una bola de billar.
Als catorze anys, calçava un cinquanta-quatre de peu i tenia el cap del tamany d’una pilota de tennis.
Als setze anys es va treure el carnet de motocicleta i li van haver de fer un casc especial. Llavors van pensar en fer-li una radiografia, i van veure que tenia el cervell als peus. En el cap no tenia absolutament res: O sigui que “ pensava literalment amb els peus”.

                                                                                              Oriol Pascual Anglés
                                                                                              2n. ESO ( Col.legi Virolai)
                                                                                              Molins de Rei 

9 comentarios:

Francis Black dijo...

El tercero es brutal, ¿2º de eso que años son ? me gusta que lo concrete todo, el dia, el numero de pie, los años y lo del carnet de motocicleta.

Flavia Company dijo...

Francis:
Alrededor de 14 años. La verdad es que escriben textos buenos. Tienen imaginación y la usan. Me caen bien. :-)

dintel dijo...

Genial. Me han encantado. Aunque tengo claro que el nivel del colegio tiene mucho que ver.

Genial idea. Debes disfrutar un montón.

Flavia Company dijo...

Dintel:
Disfruto, sí. La verdad es que conseguir que escriban un micro es todo un acontecimiento. Y que tengan ganas de leerlo en voz alta, de compartirlo. Un placer.

Botavara dijo...

Buena idea, Flavia. Seguro les hace ilusión ver sus textos aquí. Y a nosotrxs también ;)

Flavia Company dijo...

Botavara:
Sí, yo creo que les gustará ver sus textos publicados. A ver si dicen algo, :-)

Anónimo dijo...

Estan muy bien, pero habia uno de un niño llamado Nil que tambien estaba muy bien y no lo han publicado, era ese de el chico que le transplataron la mano i ahora quiere que se la emputen, per estan muy bien

Un niño de esa clase.

Anónimo dijo...

A mi sincerament no m'agrada escriure i tampoc es que m'entusiasmes molt però bueno les histories que vas explicar tu i com vas explicar tu l'activitat em va fer posar-li més ganes

Un nen de la classe igual que el de d'alt ANONIMO

Anónimo dijo...

El primer anonimo solo quiero decir que uno estaba muy bien, pero no digo que los otros esten mal, los otros estan muy bien y incluso mejor que ese y me gustan mucho y me ha gustado mucho esta actividad :)

Un niño de esa clase.