martes, 14 de febrero de 2012

MICRORRELATOS EN CAIXAFORUM

Desde hace cuatro años, en la antigua fábrica Casa Ramona, actual sede del CaixaForum en Barcelona, cada enero, todos los días durante un mes, imparto unos talleres literarios de microrrelatos para alumnos de ESO. Cada día viene un grupo distinto, de aproximadamente treinta chavales, que se prestan a convertirse en escritores durante un par de horas y que, jornada tras jornada, consiguen sorprenderme con sus ideas, su participación, su entusiasmo y su originalidad.
Quiero compartir esta experiencia con vosotros y he pedido a las tutoras y tutores que los acompañan que, a la vuelta a los centros, lean todos los alumnos los textos del grupo y que elijan los que les parecen mejores para que pueda yo publicarlos en el blog.
Me han llegado hoy, de mano de la profesora Rosa M. Ramos, estos que copio a continuación.
Espero que los disfrutéis tanto como yo.
Y seguimos.

(Las únicas pautas que doy a los alumnos para que escriban sus microrrelatos son las tres ideas a partir de las cuales escribí yo mi libro Trastornos Literarios, acerca del que podéis tener más información en este mismo blog o en la web de la editorial Páginas de Espuma:
http://paginasdeespuma.com/)




LA VIDA EN PROSA / la policia mata  un cérvol  en una escola sueca
Hi havia una vegada, un cérvol que es deia Bartolomé que  vivia al zoo d’Estocolm a Suècia. Era un  cérvol molt peculiar perquè li agradava ser com els humans.  Robava el menjar als infants que el visitaven, fins i tot va agafar un llibre de la botiga del zoo. Els seus cuidadors no sabien què fer. Per no contrariar-lo,  li anaven portant llibres i guies del zoo, menjar d’humans, etc. Fins que un dia en Bartolomé es va cansar de viure en una cel·la petita, bruta, on no arribava el sol i  que era al costat d’una enorme la paperera que feia una oloreta... N’estava fart!
Per això va idear un pla per escapar i veure el que hi havia darrera de les parets del zoo. Va llegir llibres, va estudiar el mapa del zoo i va arribar a una conclusió: faria veure que estava malalt i quan el  portessin l’infermeria, a la nit,  s’escaparia. Tal com havia planejat, a  la nit va sortir molt silenciosament cap a la porta del zoo. Era tancada. Per sort va trobar un forat a la reixa i es va escapar. Bartolomé va anar caminant tan tranquil cap al centre d’Estocolm. A les 02:36 de la matinada encara caminava i començava a estar cansat. Va arribar a una escola molt gran, dos grans edificis en paral·lel feien el conjunt majestuós. Es va quedar bocabadat. Va trobar un tros de gespa i li va semblar còmode. Eren les 02:41 i en Bartolomé ja estava dormint.
A les 08:15 del matí i el nostre cérvol va començar a sentir un xivarri impressionant: eren nens. En Bartolomé va voler anar a jugar-hi i no s’ho va pensar dues vegades. La professora, en veure el cérvol, va trucar a la policia immediatament. Els nens es van espantar quan al cap de en pocs minuts  van arribar un camió ple de policies armats fins a les dens. Es va sentir un PAM! i en Bartolomé va caure a terra.

Ignasi Casals 3r A
Institut Angeleta Ferrer
Sant Cugat

Perdre el nord
Eren dos amics, molt amics, un es deia Roderic i l’altre Josefí. Anaven a col·legi junts des de ben petits i també eren veïns. Havien compartit gran part de la seva vida, podríem dir que eren íntims.
Aquell dia havien quedat a dos quarts d’onze  a l’entrada del bosc de la gran muntanya de Montserrat. Un cop van saludar-se van començar el camí cap al cim. Anaven preparats ja que havien d’estar-s’hi tot el dia caminant; així que portaven respectivament dos entrepans, dos ganivets, dos passamuntanyes,  i en Roderic duia també una brúixola. El camí que seguien no estava marcat amb creus com era el normal, de manera que amb l’ajuda de la brúixola anaven guiant-se.
De camí cap al cim paraven per reposar, s’explicaven acudits i, de tant en tant, es remullaven els peus al rierol que sempre tenien a la dreta i que era el seu punt de referència. Quan, de sobte, corrent per atrapar-se l’un a l’altre van adonar-se que ja no tenien el rierol al costat. Van estar dues hores cercant-lo sense veure ni rastre de l’aigua. Llavors, van decidir  recórrer a l’ajuda de la brúixola però  van observar que aquesta, misteriosament, tenia Sud, Est, Oest, però no el Nord que era el punt cardinal que havien de seguir per arribar al seu objectiu, el cim, on els esperava un fred glacial del qual ara no eren conscients.
Van analitzar la situació, començava a fer un fred que pelava  i, a més a més, havien perdut ben bé el Nord.
Aribau Portillo 3r B
Institut Angeleta Ferrer
Sant Cugat


UN AGOTADOR PASEO POR LAS NUBES

Dylan esa mañana se sentía genial, tenía ganas de hacer cosas nuevas, quería viajar, soñar, bailar, vivir la vida, pero un día se hace muy corto cuando te lo pasas bien. Así que decidió salir y hacer las cosas que se le propusieran. Salió de su pequeña casa adosada hacia la colina de la periferia del pueblo. La calle olía a rosa fresca, Dylan adoraba ese aroma que provenía del parque de la rosa, obviamente. Cuando llegó a lo alto de la colina, Dylan se echó en la fresca y verde hierba y se dedicó a observar las nubes. Lo hacía muy a menudo, pero sin ninguna razón clara, sabía que aquel día pasaría algo distinto. Poco a poco, entre su mirada perdida hacia las nubes, el aroma a rosa fresca, el suave tacto de la hierba, el canto de los pájaros y la fina brisa de verano, empezó a notar como sus parpados pesaban cada vez más y más hasta que cayeron rendidos.
Un rato después se despertó en medio de un mundo de nube, era todo blanco, un blanco nube, el suelo era blando, y parecía que los pies se le iban hundiendo, parecía todo de algodón de azúcar. Estuvo allí horas, y estaría años, bailó, cantó, saltó, se echó, hizo cosas inimaginables, pero debía volver, así que se durmió acariciando las nubes. Poco después se despertó exactamente en el mismo lugar donde se durmió. Parecía que hubiesen pasado tan solo dos minutos, quizá lo había soñado, o quizá fue real, pero lo importante fue que jamás lo olvido. Al volver a casa, su madre le preguntó:
-¿Qué tal tu día hijo?
Dylan contestó:
-¡Genial, me he dado un agotador paseo por las nubes!


Cristina Guilera 3r B ESO
IES Angeleta Ferrer i Sensat

UN HOMBRE COMETE EL MISMO DELICTO DOS VECES PARA VER A LA JUEZA DE LA QUE SE HAVIA ENAMORADO EN EL PRIMER JUICIO

Josep Maria Peypoch sortí de la seva oficina a les nou del matí. Anava amb uns texans i un jersei de color vermell de coll alt. Havia estat a la presó durant 3 anys,  però ara ja en feia dos que n’havia sortit. Desgraciadament encara es recordava de la jutgessa del primer judici: era alta, prima, rossa, ulls verds, dents blanques i separades. Es deia Pili Rodríguez de Huertas.

 Josep Maria, amb el seu cotxe blau, un seat, passà per carrerons estrets fins arribar a prop de la Plaça Catalunya. Allà va encastar el cotxe contra una joieria ben coneguda pel seu  prestigi. A continuació, sonaren les alarmes i els veïns van guaitar a les finestres per saber què passava. Va haver-hi uns minuts de silenci absolut, que el soroll estrident de les sirenes de la policia  va trencar.

Per segona vegada havien arrestat Josep Maria Peypoch i ja tenia data per al judici. Quan l’ndividu arribà i obrí les portes de la gran sala blanca veié Pili Rodríguez, i el cor se li accelerà. Quan la jutgessa el va interrogar, ell reconegué que només havia intentat robar la joieria per poder tornar a veure-la, cosa que a la dona no li va fer gens de gràcia. La sentència  el va condemnar  a  un any de presó.

Josep Maria Peypoch, però,  no es va rendir. Assegurava que   quan tornés a ser  lliure tornaria  a fer alguna bogeria per tornar a anar a judici i conquistar, finalment,  el cor de la bella i inaccessible Pili.

Aina Casademont Roca
3r B d’ESO
Institut Angeleta Ferrer i Sensat

2 comentarios:

dintel dijo...

Geniales!

Flavia Company dijo...

Dintel:
La verdad es que están muy bien. Me gustan mucho. Para que luego digan que la gente muy joven no tiene "cabeza", :-)