jueves, 21 de marzo de 2013

ESTE SÁBADO, AL TEATRO. :-)







CONTES DE LES 1001 DONES
PROJECTE VACA
CON PAULA JOFRÉ, MERCÈ PAU Y CRISTINA SERRAT, DIRIGIDAS POR TERESA URROZ.
TEXTOS DE ÁNGELES MASTRETTA, FATIMA MERNISSI, MERITXELL SALES, CLARISA PINKOLA Y FLAVIA COMPANY.

SÁBADO 23 DE MARZO
A LES 22 H
LA PAPA, EN C/ TAPIOLES, 12, BAJOS
BARCELONA
4 €
 

martes, 19 de marzo de 2013

MICRORRELATOS. ESCOLA D'ESCRIPTURA DE L'ATENEU.

Ilstración extraída de:
http://pendientedemigracion.ucm.es/info/especulo/numero32/exbreve.html


Ha terminado el primer curso de Microrrelatos I de l'Escola d'escriptura de l'Ateneu, que tengo la suerte de impartir. Este año ha habido un primero de lujo y, como se dice comúnmente, para muestra un botón. Del grupo de doce alumnos que se han reunido en el primer trimesre, publicamos ahora algunos de los textos seleccionados tras la lectura. 
Esperamos que os gusten.
Y seguimos.
El trimestre que viene... más.


Domingos de limpieza
Que existe cierta clase de discos que no se limitan a reproducir exclusivamente el contenido musical grabado sobre la superficie lo sabe de sobras Luis, quien por su profesión de fotógrafo hace ya demasiados años que vive lejos de casa. Por eso, cuando los domingos por la tarde siente la necesidad de escuchar uno de esos antiguos vinilos, siempre tiene a mano algunos trapos de limpieza debido a los trocitos de calle, de amigos y de familia que escupe enfurecido el tocadiscos al girar. Al terminar la cara B, con el rostro salpicado de mamá y la ropa chorreando paisajes de infancia, se dispone a limpiar el desastre de habitación. No todas las manchas ofrecen el mismo nivel de resistencia al detergente. Todavía no ha encontrado ninguno que logre quitar a Cristina de las sábanas.  

LUCIANO TORRES

Desnonament
Aquell esternut estrepitós li va fer saltar una llàgrima de dolor. Es va passar el mocador per sota el nas i després se'l va mirar. Entre el líquid llefiscós que acabava d'expulsar hi havia un homenet cara vermell vestit amb un xandall. Era alt com un didal. Tenia unes celles molt espesses i un nas gros com una trufa i roig com un pebrot. Mentre intentava espolsar-se els mocs que l’envoltaven va dir alguna cosa incomprensible, en part degut a que parlava atropelladament, de rabiós que estava, i en part perquè era tant petit que la seva veu no arribava amb prou claredat. El va agafar amb tota la delicadesa possible i li va anar traient les restes enganxinades que duia per tot arreu. El petit se’l seguia mirant amb cara de pocs amics. Als ulls se li veien unes venetes vermelloses que li donaven un aspecte trist i deixat. Les manetes li tremolaven una mica. La veritat és que semblava bastant inestable. Llavors va obrir la boca i se li va adreçar. Froolkökkl duu ppirtwôen!, va dir molt enfadat. Amb tota la raó del món.
Què bé s’està pel matí, prenent el sol sense fer res
M’agrada estirar-me despreocupadament mentre contemplo el parc, amb aquesta gespa tan verda, acabada de regar. La gent camina atrafegada cap a la feina. Quasi els reconec a tots. Aviat passarà la noia de la bicicleta blava. Mira-la, ja és aquí. Què maca. Voldria caminar al seu costat i gaudir del seu perfum, però no m’atreveixo. Cada dia penso que la seguiré, i al final, res de res. Sóc així de conformista, ja ho sé. Tothom és com és.  Ui, ara ve el plom aquell de cada dia. Si em veu estic perdut. Massa tard, ja em crida, ja ve, ja hem begut oli. I tant, i tant, el que tu diguis. Sí home sí, és clar. Que sí, que sí. Mira que ho sap que no li diré res i que tan sols li segueixo la corrent. I el tio no capta ni una indirecta quan me’l miro amb els ulls tristos, volent dir calla pesat. A més a més l’alè li fa olor de podrit. Què deu menjar aquest fulano? Ara s’està passant. Quines confiances són aquestes? I vinga amb els copets a l’esquena. Però de que ens coneixem tu i jo? Au, adéu. Jo me’n vaig. I ràpid, que el tio em segueix. Després algú s’estranya que els gossos estem estressats.
LLUÍS BALSELLS


VA, KEVIN, TÚ PONLO

A ver qué se le ha ocurrido preguntar al Calvorota. Pues mira, empezamos bien, las causas de la revolución francesa, ¿qué coño me importará a mí el lío ese de los gabachos? Si yo ni había nacido, vamos, es que a lo mejor ni siquiera habían nacido mis viejos, fíjate tú si es rancio eso de la revolución francesa.
Desirée, que no es francesa aunque lo parezca, sí que me flipa, cómo está, parece que la han retocado con el photoshop, y esta tarde vendrá a vernos jugar contra los pijos de la Academia Roca. Voy a tener que lucirme, impresionada la voy a dejar.
Mierda, que hijo puta el Saimon, con lo gordo que está no me deja ver nada. Me tenía que haber sentado detrás de Jazmín, que también es empollona y parece anoréxica. Bueno, Kevin, céntrate que aún no has escrito nada. A ver, otra pregunta, ¿quiénes eran los girondinos?, ¿quiénes eran los jacobinos?, ¿qué diferencias tenían? Un cachondo es el profe, no solo pregunta por unos tipejos que vete a saber quién coño eran, sino que encima el calvorota quiere que le diga en qué se diferencian, no te jode.
Lo que a mí me ralla es eso que dicen, que Desirée le comió los morros al Layoner en el concierto de Amaral. Pero bueno, que igual solo fue un piquito de nada, que a la peña le gusta mucho darle a la lengua; y además que Desirée me ha agregado en su facebook. Anda, mira el maricón del Moja, ya ha sacado la chuleta, y luego dicen que los emigrantes no se integran, pues éste lo ha hecho rápido, un artista de la copia es el cabronazo.
Ahora que caigo, el Barça jugó la semana pasada con él Girondins de Burdeos. A ver si va a resultar que los girondinos del calvorota fueron los fundadores del club ese de Burdeos, y lógicamente los jacobinos debieron fundar otro equipo de fútbol vete a saber de dónde, y la diferencia estará en que el Girondins juega la Champions y el Jacobins no. Muy seguro no estoy, pero, va, Kevin, tú ponlo.

 FELIPE GONZÁLEZ BOSCH

LA VIDA (NO SIEMPRE) SIGUE IGUAL
Elsa necesitaba salir de su casa. Era un jueves agobiante. Demasiado tiempo llevaba aguantando el chaparrón ella sola. Sí, era un buen golpe lo que les había ocurrido pero no había que ser tan egoísta y quedarse todo el tormento para uno mismo. ¿Es que él no sufría? ¿No necesitaba hablar, gritar, preguntar, exclamar, incluso suplicar para salir de su caparazón?
Por eso, el viernes por la noche, incapacitada para soportar otro fin de semana igual, cogió el bolso, se puso el fulard lila y sin despedirse, cerró la puerta dando un portazo. Adónde iría, era lo de menos. Sólo sabía que el elegante apartamento de cien metros cuadrados, en plena Serralada de Marina, se había convertido en un zulo de angustia y lamentos. Empezó a caminar dirigiéndose por una especie de senda de la urbanización hacia la Nacional II. Notaba en la cara la brisa de Levante, su media melena, apenas sin mechas, iba en todas direcciones y su mente se liberaba.  Recordó la ilusión que tenían los dos mientras les construían el apartamento. Trabajaban muchas horas pero llegaban al fin de semana pletóricos de energía para amarse y proyectar ideas de futuro. Ya había llegado a la N-II, cuando divisó, no muy lejos, la estación de tren. Se dirigió hacia ella mientras recordaba las largas charlas que mantenía con Javi acerca de mil y un temas. Y fue, en ese preciso instante, ya en la estación, que se vio a sí misma, encaprichada y terca, en la posibilidad de construir una piscina. A Javi, esa idea, ni remotamente se le había pasado por la cabeza y aducía que era una tontería teniendo el mar tan cerca. Pero al final transigió. Como con la idea de ser padre y nació Carla. Durante los tres primeros años de la niña, Elsa estaba liadísima en la editorial: trabajaba alguna hora más por la tarde y llegaba a casa a las tantas. Hasta aquel fatídico miércoles por la tarde en el que tuvo que coger el teléfono pues su extensión no dejaba de sonar. Al descolgar y recibir la noticia, sólo atinaba a decir que no la tocaran, que por favor que no la tocaran, que en un momento estaría ahí, y que por favor que no se la llevaran. ¿Llevaría puestos los manguitos?
                                                        ÁNGELA FÉRRIZ


FAIG TEMPS

I vaig triant  l’ampolla de vi que aquesta nit ens beurem. Les estovalles que vestiran de festa la taula. Les espelmes que li donaran el toc càlid. Faig una ullada a la taula i somric davant de la perfecció. Cansada de mossegar-me les ungles i de fer mil mirades al mòbil, he començat a mirar les notícies de la tele. Es refreda el sopar que havia preparat i es consumeixen les espelmes. Canvio l’aigua de les flors i retiro les pansides. Passejo la mirada per les cortines pensant que els hi cal una rentada. I mentre espero que vinguis he canviat aquell pis assolellat per un altre de més petit i fosc. Però aquí ja he aprés a no esperar-te. 

TRÀNSIT

Tot va començar quan em va dir que era molt bon conductor. Aleshores el jo juganer que duc amagat es va despertar de cop al proposar-li que passés la resta de la nit derrapant pel meu cos. Lentament va anar circulant per cada una de les meves corbes, aturant-se en cada una de les pigues, llepant amb cura les cicatrius, acostant-se perillosament als desnivells. Va demostrar ser un perfecte coneixedor del codi   de circulació i de les senyals de trànsit. Va encarar la recta final a velocitat temerària, fins estimbar-se pocs metres abans de la meta. Es va oblidar de dir-me que no tenia carnet.

CARME BORDERAS


EL ESCRITOR AFRICANO
El escritor africano estaba una noche de invierno en su casa de Kenya. Hacía días que le daba vueltas a la idea de cómo podía matar al protagonista de su trilogía de novela negra de manera que el lector no se disgustara por dicho fallecimiento. Tarea difícil.
Eran cerca de las 3:30 de la madrugada cuando comenzó a llover. Las gotas comenzaron a repiquetear contra los ventanales de la casa y, el ruido demencial que emitían terminó de bloquearle por completo. Se quedó totalmente en blanco. De pies a cabeza, literalmente, fue como si se tornara albino. Él, hijo de negros Ugandeses se había convertido en un blanquito. No podía ser. Resolvió irse a dormir, al día siguiente lo vería todo de otro color. Pero no. No fue así. Mientras se preparaba el csfé seguía siendo blanco y así continuó el resto de la mañana. Después de comer salió rumbo a la frontera. Había decidido marcharse a Europa e integrarse entre los blanquitos comunes.

MARTA GÓMEZ

viernes, 15 de marzo de 2013

ES EL MOMENTO DE APOSTATAR





Hay nuevo "papa" (para colmo, argentino; para colmo, jesuita).
 
¿Cómo puede el mundo otorgar semejante poder a un señor que, por ejemplo, hace poco tiempo escribió una carta en la que sostenía que la ley del matrimonio gay en Argentina  era una “guerra de Dios” ante una “movida del diablo”?

¿No ha llegado el momento de separar religión y poder? 
¿No ha llegado el tiempo de desenmascarar a la Iglesia?
¿Qué tienen que ver la religión o la espiritualidad con la carrera por el dominio del mundo?

Qué peligrosos los dioses en la tierra, qué peligrosos los que sienten que pueden decidir cómo deben vivir todos los demás (a su imagen y semejanza; qué peligro la doble moral).

Creo que es un buen momento para apostatar. Puede hacerse. Quienes sean católicos porque lo deicidieron otros (por ejemplo sus padres) y no quieren seguir en "esa lista", pueden borrarse:
http://ateos.org/?page_id=26   


 

lunes, 11 de marzo de 2013

ESTA TARDE EN A PEU DE PÀGINA

Esta tarde nueva sesión del club de lectura con 'Que ningú no et salvi la vida', con la presencia de Flavia Company y la editora de Lumen, Silvia Querini.

En la librería A peu de pàgina (c/Major de Sarrià, 50, Barcelona) a las 19:30 h.

Foto: Esta tarde nueva sesión del club de lectura con 'Que ningú no et salvi la vida', con la presencia de Flavia Company y la editora de Lumen, Silvia Querini.

En la librería A peu de pàgina (c/Major de Sarrià, 50, Barcelona) a las 19:30 h.

https://www.facebook.com/flaviacompany

CONCURS DE MI MICRORELATS

 http://www.llegircruilla.cat/2013/03/concurs-de-microrelats-no-em-ratllis-per-a-aules-deso-i-batxillerat/

Concurs de microrelats “No em ratllis” per a aules d’ESO i Batxillerat

No us sembla un repte engrescador mostrar l’essència d’una història amb el mínim d’elements possible? És possible escriure un relat en unes 8 línies? Estem segurs que sí! Coincidint amb la publicació del nou llibre de microrrelats de Flavia Company, No em ratllis, posem en marxa un concurs de microrelats entre totes les aules d’ESO i Batxillerat que desitgin participar!
Com funciona el concurs?
Cada professor que desitgi que la seva classe participi en el concurs sol·licitarà als seus alumnes que, amb el pseudònim que cadascú triï, escriguin en llengua catalana un microrelat titulat “No em ratllis”, de 200 paraules d’extensió com a màxim, en el qual l’expressió “no em ratllis”, en sentit literal, sigui utilitzada almenys una vegada. Els microrelats solament podran ser presentats a concurs amb pseudònim.
El professor haurà de seleccionar un màxim de 10 microrelats de la seva aula perquè participin en el concurs, i enviar-los tots junts, havent identificat cada un amb el pseudònim del seu autor,  en un únic correu electrònic remès a info@llegircruilla.cat, posant en l’assumpte “Concurs de microrelats No em ratllis”; a més, el docent ressenyarà el seu nom i cognoms, centre al qual pertany, curs, província i telèfon de contacte.
Com s’escull el guanyador?
Hi ha tres categories de participació:
  1. Alumnes de 1r i 2n d’ESO.
  2. Alumnes de 3r i 4t d’ESO.
  3. Alumnes de 1r i 2n de Batxillerat.
Flavia Company seleccionarà el millor microrelat de cada categoria, i valorarà especialment la seva originalitat i creativitat.
I els premis?
En cada categoria, l’alumne autor del microrelat guanyador s’emportarà un e-reader i, el centre al qual pertanyi, un lot de llibres de Cruïlla per a la biblioteca del centre.
A més,  els microrelats guanyadors seran publicats en aquest bloc!
El veredicte es donarà a conèixer el 10 de juny de 2013.
Terminis de participació:
Podeu enviar els microrelats a info@llegircruilla.cat entre el 8 de març i el 15 de maig de 2013.
Animem totes les aules a participar!
Per més detalls, us recomanem consultar les Bases del Concurs de Microrelats.

No-em-ratllis

No em ratllis és un recull de 91 microrelats en cada un dels quals s’utilitza una frase feta en sentit literal, cosa que provoca efectes sorprenents. El sentit figurat de la frase s’explicita a sota el títol de la narració: així es pot llegir abans de començar la lectura i es pot “captar” aquest efecte sorprenent de l’ús distorsionat que se’n fa dins la narració.



Flavia Company 
Flavia Company (Buenos Aires, 1963) viu actualment a Barcelona. Traductora, crítica literària, periodista i gestora cultural, també és professora de microrelats de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, i imparteix classes de conte a la Universitat Pompeu Fabra. Té una llarga trajectòria com a novel·lista i la seva obra ha estat traduïda a diversos idiomes. Les seves últimes novel·les adreçades al públic adult són L’illa de l’última veritat i Que ningú no et salvi la vida.

lunes, 4 de marzo de 2013

NO EM RATLLIS









Este jueves llega a las librerías mi libro de microrrelatos "No em ratllis". Una propuesta para lectores jóvenes publicada por Cruïlla. Una idea que nació gracias a las conversaciones sobre mundos y literaturas con quien hasta hace unos meses era la directora editorial del sello y, por lo tanto, mi editora infantil y juvenil, Montse Ingla.
Próximamente, en la página web de Cruïlla se publicarán las bases del concurso de microrrelatos que se propone a alumnos de ESO y bachilllerato de toda Catalunya a partir del título de este libro. A ver qué tal escriben los adolescentes y jóvenes de nuestro país.

Aquñi dejo mis artículos más recientes aparecidos en La Vanguardia. Espero que los disfruten. :-)